Des del passat mes de juny hi ha un nou espai escènic a Barcelona: el Teatre Alexandra. Tot i així no es tracta de cap novetat, sinó que, com bé recordaran els més veterans, aquest espai ja havia exercit aquesta funció durant els anys 50. El primer espectacle que acullen les seves sales és “Hermanos de Baile”, l’espectacle de música i dansa dirigit per Raúl Ortega que ja arrossega dos anys de rodatge per arreu.
Sembla que per fi arriba una necessària glopada d’aire fresc a l’escena barcelonina, amb espectacles arribats d’arreu i que no tenen per què estar sempre dirigits al públic més elitista i intel·lectual. Es nota sobretot amb l’auge de musicals que busquen un públic de totes les edats i participatiu, amb ganes de picar de mans a cada escena.
“Hermanos de Baile” és una d’aquestes propostes, mancada, però, de les pretensions d’altres espectacles més grandiloqüents.
L’artífex i ànima del projecte és Raúl Ortega, autor de la idea original, director artístic i actor. De fet, alguns dels millors moments d’humor i de dansa de l’espectacle el tenen a ell com a protagonista, en els quals posa tot el seu art, passió, emoció i il·lusió, i dels quals contagia a la resta de protagonistes. Ortega és un ballarí de trajectòria internacional consolidada, protagonista del documental “Cuando te toca el duende” i que amb aquest espectacle mostra un marcat interès per fusionar 3 disciplines aparentment tan diferents com són el hip-hop, el flamenc i el claqué.
Héctor Hope i Guille Vidal-Ribas s’encarreguen del hip-hop, els primers en aparèixer a escena, Rubén Sánchez i Ludovico Hombravella segueixen amb el claqué, i finalment apareixen el mateix Ortega i Kelian Jiménez per defensar el flamenc. I tots ells acompanyats per Nan Mercader a la percusió, capaç d’acompanyar a qualsevol dels ballarins durant el duel i sense desentonar. La majoria de personatges són força estereotipats, fet que no s’observa com a quelcom negatiu, ja que si en aquest espai hi ha un protagonista no és altre que el ball. Tot i així, destaca el personatge d’Ortega, que sap treure més punta dels tòpics flamencs i enlluerna al públic amb la seva entrega i gràcia.
El resultat és un espectacle àgil, divertit i amb molt de ritme, amb voluntat de demostrar que entre els diferents estils de dansa no hi ha tantes fronteres i que convida al públic a aixecar-se de la butaca per intentar fer alguns dels moviments impossibles que ha vist a l’escenari –sobretot un dels practicats pel campió de Hip Hop Guille Vidal-Ribas-. Una bona alternativa per a qualsevol espectador que fugi de les arxiconegudes cares que durant anys han monopolitzat l’escena barcelonina.
Envía una resposta