“Dar cera, pulir cera”. Si aquesta frase et sona, saps d’on ve i va formar part d’una época molt concreta de la teva vida, sabràs també qui era en Daniel Larruso i el Sr. Miyagi i que és la grulla a part d’un animal. I com també sabràs que “no hay piedad en éste doyo”, sabràs que tampoc n’hi ha a Hollywood a l’hora de continuar fent remakes de pel·lícules que formen part de les nostres vides. Sí, li ha arribat l’hora a “The Karate kid”.
I el nou Karate Kid ja no és un adolescent d’orígens italians que s’ha d’adaptar a Califòrnia. El nou Karate Kid ha encongit, ha rejovenit, ha enfosquit de pell, s’ha d’adaptar a l’exòtica Xina i ni tant sols aprendrà karate, sinó kung fu.
El protagonista d’aquest remake és Dre Parker (Jaden Smith), un noi de dotze anys. És un noi popular a Detroit, però el trasllat professional de la seva mare (Taraji P. Henson) a la Xina el deixa fora de lloc. Dre se sent fascinat per la jove Mei Ying, companya d’escola i virtuosa violinista. El sentiment és mutu, però les diferències culturals fan que la seva amistat sigui impossible. Tot empitjora encara més quan els sentiments de Dre fan que s’enemisti amb un pinxo de la seva classe que és un prodigi del kung fu. Sense cap amic en una terra estranya, Dre no té a qui acudir excepte a l’home de manteniment, Mr. Han (Jackie Chan), que en secret és un mestre de kung fu. Han li ensenya a Dre que el kung fu no són només cops de puny i moviments defensius, sinó maduresa i calma. Dre s’adona que enfrontar-se als seus enemics serà la baralla de la seva vida.
Tots tenim un passat i del meu en forma part el film original protagonitzat per Ralph Macchio i el desaparegut Pat Morita. Per tant m’he apropat a aquest remake amb por i reserva. El resultat final és no ha estat tant terrible com jo imaginava. Vehicle de promoció del mini-Smith Jaden, un jove actor que té el do de caure bé com el seu pare, el film ben poques sorpreses us aportarà si heu vist l’original (l’estructura de l’historia és pràcticament idèntica) i serà inevitable que enyoreu parts, frases o personatges de l’original.
Enyorareu al Senyor Miyagi malgrat que el Jackie Chan no ho faci malament. Enyorareu el “dar cera, pulir cera” malgrat el nou (i excessivament eficaç??) entrenament de posar-se, treure’s, penjar, despenjar i recollir la jaqueta. Us sobraran totes les postals publicitàries de la Xina pagades generosament per aquest país malgrat que s’hagi de reconèixer que la fotografia del film és molt bona. Trobareu algunes de les lluites excessivament coreografiades i les del campionat final, excessivament matrix i enllestides en un pim-pam malgrat que el film té prou metratge (140 minuts) per no necessitar enllestir-ho ràpid.
Lluny d’enyorances “The Karate Kid” (realment “The Kung Fu Kid”) és un film correcte, un pèl massa allargassat de metratge que ben segur servirà d’encontre familiar. Un film que funcionarà per les noves generacions com va fer-ho l’original i que no empiparà als que recorden amb estima el film original.
Envía una resposta