Va ser una de les pel.lícules més comentades de l’edició 2009 del Festival de Sundance. Però aquesta mescla de ‘Atrápame si puedes’ i història romàntica gay dirigida per Glenn Ficarra i John Requa ha trigat a trobar un forat a les nostres cartelleres, tot i comptar amb dos noms de pes al cast. Ara per fi ho ha fet, promocionada com a comèdia d’estiu basada en fets reals.

I ja des dels crèdits ens insisteixen que sí, que de veritat que està basada en fets reals. I la insistència no és en va, perquè realment costa de creure la història que ens narra el film.

Steve Russell (Jim Carrey) sembla un home corrent, casat i empleat de la policia que viu en una típica casa de suburbi. Però després de patir un accident de cotxe, decideix replantejar-se la seva vida i admetre obertament la seva homosexualitat. També decideix començar a viure la vida al màxim, encara que això impliqui cometre estafes de tot tipus per aconseguir rodejar-se de luxe al costat del seu amant. Però la infracció de la llei acabarà portant-lo a la presó. Allà coneixerà a un altre reclús, Phillip Morris (Ewan McGregor), que s’acaba convertint en l’amor de la seva vida. Entre estafes, captures i fugues els dos viuran una peculiar història d’amor entre reixes i fora de la presó.

Tot i que en algun moment sembla que ‘Phillip Morris, te quiero’ dubti sobre quin tipus de film vol ser, els propis directors semblen molt conscients, i d’aquí la insistència en els crèdits, que el què estan explicant es basa en uns fets reals que sonen inverosímils. Així no els importa apostar per l’eixalabrat i l’esperpèntic en alguns moments de la història i passen de puntetes sobre l’ombra del Sida o altres moments a la presó que podrien haver-se tractat amb descarnat dramatisme.

Per altra banda, essent una història que depèn molt dels seus protagonistes, tant Carrey com McGregor ofereixen dues grans interpretacions que ajuden a que l’espectador conecti amb la seva peculiar relació i experiència. El film aprofita (o es veu forçada a adaptar-se, segons com es miri) el caràcter de Carrey, que encara que interpreti papers o històries que podrien resultar dramàtiques no es desfà mai del tot d’aquesta vis còmica i expressivitat corporal que el caracteritza. I McGregor com la part més sentida i sentible de la curiosa parella, aporta els tocs de tendresa. Així entre els dos fan que el film passi amb lleugeresa pels moments melodramàtics i es converteixi en general en una història divertida, entretinguda, tendra i capaç de posar un somriure als llavis amb els seus girs i exageracions.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies