Va ser una de les pel.lícules més comentades de l’edició 2009 del Festival de Sundance. Però aquesta mescla de ‘Atrápame si puedes’ i història romàntica gay dirigida per Glenn Ficarra i John Requa ha trigat a trobar un forat a les nostres cartelleres, tot i comptar amb dos noms de pes al cast. Ara per fi ho ha fet, promocionada com a comèdia d’estiu basada en fets reals.
I ja des dels crèdits ens insisteixen que sí, que de veritat que està basada en fets reals. I la insistència no és en va, perquè realment costa de creure la història que ens narra el film.
Steve Russell (Jim Carrey) sembla un home corrent, casat i empleat de la policia que viu en una típica casa de suburbi. Però després de patir un accident de cotxe, decideix replantejar-se la seva vida i admetre obertament la seva homosexualitat. També decideix començar a viure la vida al màxim, encara que això impliqui cometre estafes de tot tipus per aconseguir rodejar-se de luxe al costat del seu amant. Però la infracció de la llei acabarà portant-lo a la presó. Allà coneixerà a un altre reclús, Phillip Morris (Ewan McGregor), que s’acaba convertint en l’amor de la seva vida. Entre estafes, captures i fugues els dos viuran una peculiar història d’amor entre reixes i fora de la presó.
Tot i que en algun moment sembla que ‘Phillip Morris, te quiero’ dubti sobre quin tipus de film vol ser, els propis directors semblen molt conscients, i d’aquí la insistència en els crèdits, que el què estan explicant es basa en uns fets reals que sonen inverosímils. Així no els importa apostar per l’eixalabrat i l’esperpèntic en alguns moments de la història i passen de puntetes sobre l’ombra del Sida o altres moments a la presó que podrien haver-se tractat amb descarnat dramatisme.
Per altra banda, essent una història que depèn molt dels seus protagonistes, tant Carrey com McGregor ofereixen dues grans interpretacions que ajuden a que l’espectador conecti amb la seva peculiar relació i experiència. El film aprofita (o es veu forçada a adaptar-se, segons com es miri) el caràcter de Carrey, que encara que interpreti papers o històries que podrien resultar dramàtiques no es desfà mai del tot d’aquesta vis còmica i expressivitat corporal que el caracteritza. I McGregor com la part més sentida i sentible de la curiosa parella, aporta els tocs de tendresa. Així entre els dos fan que el film passi amb lleugeresa pels moments melodramàtics i es converteixi en general en una història divertida, entretinguda, tendra i capaç de posar un somriure als llavis amb els seus girs i exageracions.
Envía una resposta