Quan la ciència ficció ens permet observar un possible futur de la nostra societat, sovint també ens planta al davant, des de la tranquilitat de la nostra butaca, els dilemes morals i conflictes socials als que haurem de fer front d’aquí una quants anys. I així l’imaginari també ens ofereix una dosi de plantejament sobre els efectes que tindran en el futur els mals del present i els perills que la condició humana aporta al progrés. Aquest és el gènere que ha escollit Miguel Sapochnik per al seu primer llargmetratge, ‘Repo Men’. I ho fa amb actors de pes com Jude Law, Forest Whitaker i Liev Schreiber, i una premisa a priori interessant.
En un futur no molt llunyà, la companyia Union ofereix a les persones amb qualsevol dolència la possibilitat d’adquirir òrgans artificials desenvolupats amb tecnologia puntera. Ulls, ronyons, ròtules, fetges, cors,… tot és reemplaçable per un preu i un pla de finançament. Però a aquells que són incapaços de mantenir-se al dia amb els pagaments, la Union els envia els Repo Men, especialistes en recuperar per a la companyia els òrgans que els clients no poden seguir pagant. Encara, és clar, que això signifiqui la mort del comprador. Remy és un dels Repo Men estrella de la companyia fins que pateix un accident arrel del qual se li ha de transplantar un cor mecànic. Des d’aleshores es convertirà en víctima perseguit pels seus ex-companys d’ofici.
En aquesta línea de ciència ficció filosòfica, “Repo Men” intenta ser una espècie de ‘Minority Report’ o inclús de ‘Gattaca‘ (també protagonitzada per Jude Law), on es mesclava els conflictes morals inherents als avenços tecnològics i genètics d’un món futur amb l’acció. Però a diferència d’aquelles, ‘Repo Men’ resulta erràtica en el seu progrés, excessivament llarga i sobretot queda espatllada per un final més que discutible.
El plantejament de partida, prou interessant sobre el paper, es presenta de forma ràpida i precipitada de manera que en pocs minuts l’espectador ja coneix societat, situació, personatges i dilemes. I a partir d’aquí el guió (basat en la novela “Repossession Mambo” d’Eric Garcia) es nega a explicar-nos res més sobre aquest món futur i els seus elements.
Passat el pròleg el que es succeeix són un seguit d’escenes que semblen extretes d’altres films, des de “Blade Runner” a “Desafio Total“, “Crash” o “Pulp Fiction“, passant per l’acció salvatge del cinema asiàtic i moments que mesclen violència i erotisme a l’estil David Cronenberg. ¿Homenatges o falta d’idees pròpies? Això, juntament amb unes quantes escenes gores dedicades a com extreure i remenar òrgans d’un cos humà, l’inevitable ús del slow motion pels moments d’acció més sanguinaris i un sentit de l’humor que no acaba d’encaixar, s’allarga durant dues hores més de metratge. Un temps en què, a banda del personatge de Jude Law i la ironia que fa que es torni més humà quan se li implanta un cor mecànic, ni els personatges que l’envolten (especialment diluides les possibilitats d’un actor de la talla de Forest Whitaker) ni la història acaben de trobar el seu rumb.
Aquí s’elimina ben aviat qualsevol profunditat que ‘Repo Men’ hagués pogut tenir i el que semblava que havia de ser ciència-ficció reflexiva es converteix en un refregit que avança a cop de sang i fetge cap a un final horrorós que acaba de rematar el film.
Envía una resposta