La cobdícia no té límits, només cal fer una repassada als darrers treballs del productor Michael Bay, que ha trobat tot un filó en els remakes dels clàssics del terror. Després de la nova versió de la franquícia La matanza de Texas, no ha parat d’aconseguir èxits amb la precuela de “La matanza”, “Terror en Amityville”, “Carretera al Infierno”, “La semilla de mal” o “Viernes 13”. Èxits que l’han convertit en el sisè productor més taquiller de la història. Ara, amb el símbol del dòlar com a guia espiritual, ha agafat per banda a un dels psicòpates més carismàtics de la història del cinema, Freddy Krueger, per fer la seva versió moderna de “Pesadilla en Elm Street”.
La història ja és prou coneguda. Uns adolescents residents a Elm Street comencen a tenir un visitant comú en els seus somnis. És tracta de Freddy Krueger, que aprofita els somnis per assassinar les seves víctimes. Malsons dels que només aconseguiran sortir-se’n vius despertant-se a temps.
Per aquesta nova versió, Michael Bay ha comptat amb el director Samuel Bayer, que debuta en el cinema després d’una amplia carrera com a responsable de la direcció i fotografia de multitud de videoclips i treballs publicitaris. Bayer ha col·laborat amb artistes tan diversos com Nirvana, The Rolling Stones, Sheryl Crow, John Lee Hooker, Marilyn Manson, Metallica, Smashing Pumpkins, David Bowie, Aerosmith, Lenny Kravitz, Green Day i Justin Timberlake, i ha dirigit aclamades campanyes per a Nike, Coke, Pepsi, Nissan, Lexus o Mountain Dew. Innegable talent que per altra banda no ha servit de res en aquesta “Pesadilla en Elm Street (El origen)“, i és que són molts els punts que juguen en la seva contra. Defectes fàcilment identificables i resumibles en només 2 punts.
1-La nova cara de Freddy. De res han servit els esforços de Jackie Earle Haley (“Todos los hombres de Rey“, “Juegos Secretos – Little Children“, “Watchmen“) per dotar Freddy d’una nova personalitat. El nou Freddy vol ser més seriós, més violent i continuar comptant amb la simpatia del públic. Però no ho aconsegueix. Trobem a faltar molt (moltíssim) a Robert Englund i la seva combinació còmica i grotesca. Al nou Freddy li falta carisma, i no ajuda gens ni la nova careta (molt més tècnica però gens expressiva) ni l’excessiu recolzament de la trama en el no passat pedòfil de Krueger.
2-Els nous malsons. Si hi havia alguna cosa que realment diferenciés Krueger d’altres psicòpates cinematogràfics, aquesta eren les seves armes. Per una banda tenia el seu guant fet de ganivets (instrument que actualment manté i que grinyola en sorround millor que mai), i per una altra comptava amb les fòbies i pors de les seves víctimes. Fòbies i pors que utilitzava per recrear els pitjors, mortífers i més surrealistes malsons que els protagonistes hagin tingut mai. És aquesta segona arma la que elevava als Elm Streets a la categoria de films de culte. Malauradament en aquesta nova versió els malsons gairebé es converteixen en un mer instrument d’apropament entre Krueger i les seves víctimes. On són les fòbies dels nous protagonistes? I les seves pors? Només Krueger els hi treu la son?
Com a mínim hi ha un punt de connexió entre els protagonistes del film i els seus espectadors, i és que tots dos grups es passaran la pel·lícula intentant no adormir-se.
Envía una resposta