Tot i la (justificada) sospita prèvia, aquest no és un altre cas penós d’estirament d’una franquicia cinematográfica. TOY STORY 3 recupera els personatges de les anteriors pel.lícules i aporta un munt de noves criatures digitals, més humanes que la inmensa majoria dels personatges d’imatge real que tenen les pel.lícules no digitals. O potser a aquestes alçades ja hauriem de dir “no tan digitals”. Però sobre el grau d’humanitat que últimament tenen els personatges cinematogràfics prefereixo no aprofundir perquè resulta un tema massa depriment.
Però som molt afortunats perque si quelcom té aquesta pel.lícula és, curiosament, una pila d’humanitat. De la bona i de la divertida, és a dir, de la més mesquina. Els personatges habituals segueixen en la seva línea habitual, encapçalats tossudament per aquest vaquer que sembla ser l’últim reducte de fidelitat i companyerisme clàssic que queda en aquesta societat nostra. El seu amic Buzz és molt més realista, ajudat per aquesta bojeria galáctica tant seva que el mantés empre allunyat de la realitat terrícola. La resta de colegues habituals segueixen essent fantàstics companys de viatge, personatges secundaris però no segundons, que fan avançar l’aventura total que és la pel.lícula. Això a més, es demostra en una seqüència inicial de les de caure de cul. Com en els films d’Indiana Jones o de James Bond, un festival de l’acció que serveix per obrir una boca que ja no tornaràs a tancar gaire durant la resta de la pel.lícula.
Essent cinema familiar, s’ha de reconèixer que els amics de Pixar han sabut introduir bastanta mala llet i un munt de realisme. Hi ha diferents capes, estrats dins de la mateixa historia perquè els nens petits es quedin en l’anècdota, els més grans captin les idees importants que llença la pel.lícula i els més vells de la sala s’ho passin estupendament amb una quantitat de detallets tant de guió com d’imatge que lluny d’embolicar-te et fan al.lucinar.
Sorprèn sobretot el retorçat d’alguns personatges nous que a qualsevol nen una mica espavilat, li ensenyaran allò del “no et refiis ni del teu pare”. Aquesta no és una historia negra ni una moralina pinochesca, tampoc us espanteu. Parlo de l’encontre dels nostres habituals amb un grup completament nou encapçalat per un osset de peluix vell i un nino de nen petit que donen un mal rotllo divertidíssim. El to, no obstant, i a pesar d’aquest lleuger gir cap al tenebrisme que pren la sèrie, segueix essent optimista i divertit. Peò donant, a la vegada, als nens tremendes claus i avisos sobre com funciona la gent que ens trobem a la vida, sobre els abusadors, les bandes mafioses o fins i tot els tipus encantadors amb un fons de mala òstia important.
Aquest és Ken, que triomfa a la pel.lícula aportant sense parar tota mena d’acudits que semblen, a aquestes alçades, fins i tot políticament incorrectes. És un complement de la Barbie, no ho oblidem. La seva passió pels modelets i la cura personal el fan ser un cretí molt divertit. Però el mestre de la funció és l’entranyable osset que fa olor de maduixes. Tot i que hi ha una quantitat enorme de petits personatges del més divertit.
A Pixar saben el què fan i han conseguit, sens dubte, una pel.lícula que s’ha de veure més d’una vegada. Un guió excel.lent, pensat al milímetre, i una realització estupenda. Us dic que és encara millor que ‘Up’, així que no us la perdeu.
Sobre el tema d’aquesta moda dels 3D, només us diré que el passi ha estat en un cinema amb REALD, és a dir, ulleres polaritzades sense pila ni res, amb projecció digital. Impressionant. Res a veure amb els antics sistemes “vermell-blau”. Una tridimensional del més realista i supersuau. La pel.lícula, sens dubte, será igual d’estupenda en 2D, això també és cert. I també cal tenir en compte el curt que va davant, una d’aquelles petites meravelles que fa riure només d’imaginar la cara que posaría qualsevol productor davant d’una proposta quasi, quasi experimental. Una preciosa bojeria.
El dit: els de Pixar són d’un altre planeta, però coneixen el nostre perfectament.
M’encanta! Molt bona. I l’he vista en 2D.