Un concert familiar i vibrant servit per unes llegendes vivents del blues i el rock, virtuosos instrumentistes, antics col•leccionistes de discos devots dels mestres del blues, que a més son persones d’allò més normals. Una nit memorable e inter.-generacional on la música va ser la única protagonista d’un fascinant viatge al passat.

Poques vegades es té la oportunitat d’assistir a un concert clàssic de rock&blues superlatiu com els d’abans. Un concert lluny de parafernàlia ornamental i tocs efectistes, amb presentacions de les cançons i “solos” memorables i dilatats de cada instrumentista; tan càlid i proper com un assaig entre amics i alhora exquisidament professional i entregat. Un concert on simplement prima la música com als temps de Woodstock o Monterrey, als quals els membres de Canned Heat van fer menció en més d’una ocasió. A la sala Luz de Gas, el dimarts 13 de juliol el retorn al passat és va fer realitat. Però no va ser un viatge nostàlgic, sinó una recreació vibrant d’una música i uns temps que aquests músics mantenen ben vius. Per un moment, em vaig sentir tan còmode en aquesta immersiva experiència regressiva com el Sawyer de “Perdidos” quan per fi troba el seu lloc als anys setanta, sota el nom de LaFleur. Al sortir, fin i tot, s’imposava certa resistència abans de tornar inevitablement als més confosos i desdibuixats temps actuals.

Feia temps que no veia una sortida a l’escenari tan modesta, gairebé familiar, com la que van protagonitzar els membres de la llegendària banda angelina. Mentre el mexicà Fito de la Parra – bateria, cantant i amable speaker de la banda – es disculpava per algun problema de so eventual amb el baix que ràpidament va quedar resolt, el grup ja arrencava amb els primers compassos de la premonitòria “On The Road Again“. Mentre s’organitzaven davant nostre com una màquina del ritme eficient i mil•limètrica, la veu aguda de de la Parra rememorava un so hippie-blues característic que també van freqüentar altres grups imprescindibles com Grateful Dead o The Band. De seguida, van petjar l’accelerador i van aconseguir que la heterogènia audiència – que incloïa des de fans coetanis del grup, ja granadets però devotament entregats, fins a joves moguts per la llegenda del seu so d’arrels – es posés dempeus i convertís la nit en una festa. Per una vegada, els bisos es van reclamar amb una intensitat més sincera del que acostuma a ser habitual. De veritat, tothom tenia ganes de més.

Als tres membres vius de la banda, el baix Larry Taylor aka “El Talp” – un baixista de digitació virtuosa i pols mestre -, el guitarrista Harvey Mandel – un home que aconsegueix amb els seus riffs que tornem a estimar el so cristal•lí de la guitarra de rock i blues-, i el mateix Fito a la bateria – una màquina del ritme que fuig de la estridència i els innecessaris cops d’efecte-; s’hi va sumar una incorporació imprescindible, l’harmonicista, guitarrista i cantant Dale Spalding; un home de veu gruixuda i simpatia irresistible que va protagonitzar alguns dels millors moments de la vetllada amb la seva col•lecció d’harmòniques que va saber esprémer en un reguitzell de “solos” virtuosos i emotius.

Junts van reviure alguns dels highlights de la banda – el campestre “Going Up The Country”, el blues contagiós “Let’s Work Together” o la mítica “Amphetamine Annie”, que Fito va presentar com la primera cançó de la història que advertia dels efectes devastadors de l’abús del consum de drogues – que varen saber combinar amb alguns instrumentals complexos, menys coneguts, però que donaven fe de la evolució del grup cap a la progressiva complexitat. Tot plegat, servit amb una humilitat encantadora, recuperant l’actitud dels entertainers primigenis disposats a fer passar una bona estona al seu públic. Per totes aquestes raons, moltes gràcies Canned Heat… i fins aviat!

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada