Un so irresistible, evocador del Gumbo i el Mardi Gras, servit per un autèntic clàssic, capaç d’unir magisteri musical i presencia a l’escenari. Un concert memorable que va posar al públic dempeus per retre homenatge a una llegenda viva de Nova Orleans. Poques vegades un té la sensació d’estar al lloc indicat, al moment precís.

Hi ha músics, com l’Allen Toussaint o el mateix Dr. John, que aconsegueixen quelcom ben difícil: simbolitzar a la perfecció un imaginari, en aquest cas el so de Nova Orleans, i alhora resultar tremendament personals. El septuagenari Mac Rebennnack, aka Dr. John, és, des de fa temps, una llegenda viva; el millor representant de les essències musicals d’una ciutat considerada com la terra promesa de totes les músiques populars; un indret que ha forjat un so difós per tot el mon, destil·lant influencies africanes, del vudú als ritmes tribals. Qualsevol que vulgui aproximar-se a aquest so fascinant ha de passar, en algun moment, pel magisteri sonor del Doctor; com bé sap el David Simon, creador de la sèrie televisiva “Treme”, que compte amb la seva presencia en un dels episodis, on se’l veu assajar amb el seu grup, The Lower 911.

El Lighthouse Music – un cicle de concerts dedicats al món del jazz dins del Grec 2010 – es va encetar, doncs, de forma immillorable; oferint-nos la oportunitat de veure al bruixot del funk i el blues en directe. Abans, el seu guitarrista, John Fohl., va exercir d’improvisat teloner oferint-nos una mena de country-rock honest i esforçat, encara que una mica més previsible, amb una veu gruixuda que va recordar per moments a cantautors com John Hiatt o John Mellencamp. El Dr. John es va fer esperar però quan, per fi, va aparèixer damunt l’escenari, executant un ball peculiar , sostingut sobre el seu bastó, al ritme de “Iko Iko“, de seguida varem poder percebre que aquella seria una nit per recordar.

Acompanyat d’una secció rítmica musculosa i precisa formada per Herman Ernest III, percussionista i speaker amb certes dots de showman; David Barard, baixista de eficiència metronòmica; i el mateix John Fohl., impecable com a guitarrista, el Dr. John va oferir la seva cara més festiva i pirotècnica, combinant funk, jazz, blues pantanós e inclús ritmes llatins. Potser, en algun moment, un hagués desitjat escoltar al Mac Rebennack que re-interpreta sol al piano les seves cançons en to intimista, com passa als dos volums de The Legendary Sessions, o a l’ambiciós compositor d’instrumentals de la volada de “Hurricane Suite”; però bé, allò era una festa, una festa memorable a la que no quedava altre remei que rendir-se incondicionalment. El grup es va centrar sobretot en alguns dels seus darrers discos, com “Time ain’t waitin’” però també hi va haver lloc per alguns clàssics incombustibles com ara el tema “Right Place, Wrong Time”, que va aconseguir posar al public dempeus.

Lluint un vestit morat, barret i ulleres de sol; alternant el piano decorat amb calaveres -com acostumava a fer una altre llegenda desapareguda, el gran Screamin’ Jay Hawkins-, amb ocasionals incursions a la guitarra i l’orgue Hammond; el Dr. John es va fer ràpidament l’amo de l’escenari. La seva veu, un grall aspra i alhora ple de matisos, va evocar l’aroma picant del Gumbo i el Mardi Gras. Tot plegat, un combinat irresistible que ens va deixar amb ganes de més. Una lliçó musical inoblidable, servida per un clàssic que és capaç de transportar-nos als temps llegendaris dels honky tonk amb un parell d’acords de piano i, al temps, sonar increïblement actual. A això se li diu, música atemporal.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada