Adaptació espanyola d’una novel·la italiana d’èxit internacional, “Tres metros sobre el cielo” és un dels projectes cinematogràfics de casa que ha generat més expectació durant els últims mesos, sobretot a Internet. Multitud de blogs ja comenten i especulen a partir de les poques noticies que ja han sortit a la llum sobre aquest projecte. El que si sabem és que els papers principals d’aquest film són per a Mario Casas i Maria Valverde, dos actors (especialment el primer) amb una presència mediàtica considerable, i que aquesta història d’amor impossible entre dos adolescents de caràcter quasi bé oposat està destinada a trencar les taquilles. De ben segur que ho farà: de moment, vam tenir la sort de poder visitar el rodatge i parlar amb els actors principals per esbrinar més coses sobre la pel·lícula.

Tres metros sobre el cielo” es basa en el llibre del mateix nom, un dels que més èxit ha tingut en la literatura recent. Va ser la primera novel·la de l’autor italià Federico Moccia, qui va trobar l’èxit de manera inesperada al poder-la reeditar després que el manuscrit fos rebutjat per una quantitat important d’editorials i en el seu primer intent de publicació, cap a l’any 1992, tingués una repercussió quasi nul·la. Tota una ironia, tenint en compte que posteriorment Moccia ha repetit l’èxit amb tres novel·les més, i que les dues primeres, la ja comentada “Tres metros sobre el cielo” i “Tengo ganas de amor”, han estat adaptades al cinema a Itàlia. Això ha acabat d’arrodonir un fenomen literari totalment inesperat, que arrossega un gran nombre de seguidors que, fins i tot, reprodueixen de manera quasi fanàtica certes accions simbòliques dels personatges. Un exemple: en “Tengo ganas de amor”, la parella protagonista sella el seu amor penjant un cadenat en un pont de Roma. Resulta que un gran nombre d’enamorats van decidir realitzar aquesta acció de forma real, fins al punt de que, com es comenta en la web de l’autor, es va arribar a témer per l’estabilitat del pont.

La novel·la que ens ocupa explica la història d’amor que sorgeix entre dos adolescents, Step i Babi, que no tenen aparentment res en comú. Step és el típic noi dur, amb un caràcter forçadament violent, amant dels vehicles ràpids i de les dones fàcils. Babi, en canvi, és una noia seria, treballadora; una adolescent i filla exemplar, que mai s’ha posat en problemes. Els dos s’enamoraran perdudament, ja que els seus caràcters es compenetren entre sí, i la seva relació aconseguirà superar els obstacles. És una història que segueix el model de Romeu i Julieta; de fet, es pot entendre com una actualització d’aquest concepte a un context actual, de forma que un argument ja clàssic i resabut ha pogut tornar a connectar amb els lectors. I, si tot va bé, a partir de desembre ho farà amb els espectadors de cinema, concretament amb els espanyols, ja que l’adaptació al cinema de “Tres metros sobre el cielo” ja està en marxa.

La cita amb l’equip de la pel·lícula era a l’Escola Pia de Sarrià, un lloc en principi inusual per a un rodatge. El rodatge es duia a terme a una de les classes de l’escola, però tant la presa de fotografies com les entrevistes es van dur a terme al pati. Ja des del moment en que vam arribar al punt de trobada, vam veure que Mario Casas ja estava donant entrevistes. Ell és sens dubte l’estrella de la funció, en quant a presència mediàtica es refereix. I tot i que aquesta visita fos només per periodistes, Mario ja estava sent abordat per un grup de noies fans del jove actor, que s’havien acostat allà només per poder fer-li fotos i parlar amb ell una breu estona. Tota una experiència per a aquestes joves, suposo. Mentre això passava, els periodistes entràvem en grups a l’habitació on es rodava l’escena, i allà vam poder veure (és un dir, ja que l’enorme quantitat de periodistes per metre quadrat feia que la visibilitat fos nul·la) a Maria Valverde en acció, acabant d’assajar per al seu paper. Presenciar de veritat allò del compte enrere, i després veure com tot l’equip es queda en absolut silenci, en un estat màxim de concentració… és tota una experiència!

Torn per a les fotografies i les entrevistes. Després d’una llargíssima tanda de posats dels actors davant les càmeres (Mario sol, Maria sola, els dos junts, els dos amb el director, etcètera), vam poder parlar, en primer lloc, amb Mario Casas, qui bàsicament es va dedicar a elogiar l’equip, el rodatge, el guió, la ciutat… Se’l veia feliç, la veritat. El vam agafar precisament en un dels últims dies de rodatge, després de vuit setmanes de treball intens. Ens comentava que estava cansat, però sobretot trist per deixar enrere aquesta experiència. Analitzant la seva connexió amb el personatge, ell assegurava que tenen en comú aquest caràcter rebel que en el paper que interpreta es veu encara més potenciat. En el fons, però, el personatge d’H. (Step a la versió italiana) “és un bon paio”. Aquesta contradicció demostra, segons ell, que la pel·lícula “té uns personatges complexos, que el públic apreciarà”. Parlant de Babi, la noia de qui s’enamora H., Mario ens parla de que el que fa que el seu personatge es fixi en ella es “la seva virginitat, el fet que és una noia de veritat”. També comentà la incursió de Maria Valverde en la pell de Babi: d’ella comenta que és “una actriu molt intuïtiva”, i que la química entre els dos va sorgir de forma natural, com ja havia passat a “La mula”, la primera pel·lícula en la que van treballar junts. Era el moment de tirar-se flors a ell mateix: segons Mario, el seu èxit ve del fet que es “una persona molt treballadora”. Suposo que el físic també influeix, però ens ho creiem.

Després va venir Maria Valverde, que tenia un dia un tant ocupat i només va poder estar una estona curta amb nosaltres. Ens comentava que el que impulsa a Babi, el seu personatge, a estar amb algú com H. és aquesta necessitat d’adrenalina, de trencar unes regles que fins a aquell moment havia respectat religiosament. Afirmà, no sense un punt d’ironia, que amb aquesta pel·lícula segueix sense desmentir la idea de que “sempre rodo històries d’amor”, i ens va comentar que li agradaria interpretar algun dia un paper de superheroïna. També ens va explicar vàries anècdotes del rodatge: una nit en que ella i Mario van haver de rodar una escena en una piscina amb l’aigua a una temperatura extremadament freda, o les escenes de les carreres en motos, en les que tot sembla anar molt ràpid però que en realitat es roden amb el vehicle circulant a 50 km/h i un ventilador per simular velocitat. Tot i així, va gaudir les carreres de motos perquè tant a ella com al seu personatge “ens agraden les emocions fortes”. Tota una declaració d’intencions.

No deixaré de banda la conversa amb el director de la pel·lícula, Fernando González Molina, ja que de fet va ser la més aclaridora de totes. Amb ell vam parlar de cóm s’havia plantejat el film. Assegurava que ell i el guionista Ramón Salazar no s’han limitat a copiar el llibre, sinó que han intentat tenir una “visió particular” de la novel·la, adaptada a l’entorn espanyol; ell veu la història com “una condemna que tenen els dos joves a enamorar-se de forma inevitable i a sofrir per aquest amor”. Respecte a la selecció d’actors, afirmava que Mario Casas havia estat sempre la seva “primera opció” per al personatge d’H. (curiosament, l’elecció de Casas ha estat bastant criticada a Internet per alguns seguidors de la novel·la), i que va decidir escollir a Maria Valverde després d’una prova de càsting que qualificava d’“esglaiant”. Com a mínim d’interessant es pot qualificar el seu concepte del que hauria de ser el cinema: de manera clara, afirma que, per sobre de tot, “el cine és entreteniment”, i que a Espanya hi han molts directors que fan pel·lícules “per a ells mateixos”, de manera que un cert cinema del nostre país no aconsegueix connectar amb el públic. Per això, ha volgut plantejar “Tres metros sobre el cielo” com una pel·lícula que enganxi als espectadors, un film d’amor tràgic i acció trepidant que González Molina veu proper al cinema de Hollywood, amb menys prejudicis que el cinema d’aquí. Ens falten uns quants mesos per a comprovar si totes aquestes intencions funcionen a la gran pantalla, i si aquest film acaba sent un dels hits de l’any a la taquilla. Us ho puc avançar: vist tot això, té tots els números.

Imatges (c) Toni Isern / Vasaver

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies