Es notava en l’ambient que hi havia una gran expectació. Jaume Balagueró ja era, des de les seves primeres pel·lícules, un dels directors “de gènere” més reconeguts d’aquest país. Però han estat les dues entregues de la saga [REC] les que han portat a aquest director català al cim de la seva popularitat, tant dins com fora de les nostres fronteres. Ara, Balagueró ens presenta la seva nova proposta, Mientras duermes, que suposa un canvi d’estil clar respecte a [REC]. Davant d’una amplia representació de mitjans (i de cinèfils en general), Balagueró i l’equip de la pel·lícula (amb Luís Tosar i Marta Etura, els actors principals, al capdavant) ens van obrir les portes del seu set de rodatge, i ens va donar les claus per entendre millor aquesta nova pel·lícula del director de cinema fantàstic més mediàtic, a dia d’avui, de casa nostra.

La sinopsis de Mientras duermes és, sens dubte, enigmàtica: César (interpretat per Luis Tosar) és el porter d’un edifici de vivendes qualsevol de l’Eixample de Barcelona. La seva és una vida trista, infeliç. César sembla ressentit amb el món i amb la gent que hi viu. El seu treball li permet estudiar les vides dels seus veïns, els seus hàbits i moviments, i el més estrany és que no suporta la seva felicitat. El molesta especialment Clara, la nova veïna del pis 5é B, una noia radiant, plena de llum, que passa per un moment rodó de la seva vida. César es dedicarà, a partir d’aquest moment, a intentar fer-li la vida impossible, posant trampes a la seva rutina per a treure-li aquest somriure que tant el pertorba. Al principi la noia aconseguirà passar per sobre del joc del protagonista, però un cop avanci la pel·lícula les conseqüències d’aquest començaran a ser més tràgiques…

Amb aquesta proposta tan pertorbant, Jaume Balagueró deixa de banda el gènere de terror pur i dur per abordar els mecanismes del suspens, acostant-se més al tipus de propostes que gent com Hitchcock va crear en el passat. És potser un estil més convencional i clàssic que el que impregnava [REC], aquest últim totalment radical en forma i fons, però suposa un gir interessant per a la carrera d’aquest director lleidatà. A més, un dels atractius del film és el seu repartiment: Luis Tosar i Marta Etura, dos dels actors més en forma del panorama estatal, recents guanyadors d’un premi Goya per les seves interpretacions a la pel·lícula Celda 211, es reparteixen els papers protagonistes, i Antonio San Juan, un valor sempre segur, també els acompanya.

Sens dubte, tota aquesta informació ja ens feia voler saber-ne més, així que ens vam acostar fins al rodatge per a comprovar de primera mà si aquestes bones vibracions es traduïen en realitat. Vam haver de traslladar-nos fins a l’anomenat Parc Audiovisual de Catalunya, situat al costat de l’Hospital del Tòrax, un lloc bastant tètric i que arrossega una llegenda digna del programa d’Iker Jiménez. Un cop arribar al lloc, a les afores de Terrassa, ja vam comprovar que aquest cop el rodatge no es duia a terme al temible hospital abandonat, sinó a dins d’un dels platós del Parc Audiovisual.

Al baixar de l’autocar, un nombrós grup de periodistes (més nombrós de l’habitual, em comentaven els experts en cobrir aquest tipus d’events) va començar a accedir a dins del plató. Allà, enmig d’una sala de gran mida, ens vam trobar el productor (Julio Fernández, màxim responsable de Filmax), el director i dos membres més del seu equip observant a través d’uns monitors el que succeïa dins de l’habitació on s’estava rodant l’escena. Al tallar la presa, el director desapareixia del plató en direcció a l’habitació per a donar les ordres oportunes.

Al cap d’una estona vam poder accedir a aquesta habitació en grups reduïts. L’escena que s’estava rodant era bastant quotidiana: el personatge de Marta Etura agafava un objecte i passava per davant de la càmera. Res molt aclaridor. El decorat tampoc ens explicava molt sobre la trama: una habitació que podria pertànyer a qualsevol pis de l’Eixample, lloc on suposadament s’ambienta el film; la porta del fons donava a un passadís, i al final d’aquest hi havia una altra habitació, on Luis Tosar donava les entrevistes a mitjans “privilegiats”. I aquí s’acabava la història. Com a mínim, després de fer les fotografies vàrem tenir l’oportunitat de poder parlar directament amb els responsables del film sobre com estava transcorrent la realització.

El primer en aparèixer davant la premsa va ser Balagueró. Ens va confirmar el canvi d’estil de la seva nova pel·lícula, i va justificar-se argumentant que sentia que s’havia de prendre un descans temporal del gènere de terror, després de tres anys seguits pensant exclusivament en la saga [REC]. No ens va voler aclarir més coses de les ja dites sobre l’argument de Mientras duermes; ens comentava que normalment intenta no desvetllar les històries dels seus films a la premsa abans de l’estrena, perquè d’aquesta manera les sorpreses perden efecte. També ens va explicar el perquè d’alguns canvis en la concepció del film: en principi, la pel·lícula estava pensada per ser rodada a Nova York i en anglès, però arrel del naixement del seu fill, va decidir gravar-la aquí i adaptar el guió al nou context. El director també va tractar altres aspectes no relacionats amb el seu nou film. Va negar rotundament el paper que li atorgà un periodista, el de ser pioner a Espanya en portar el gènere fantàstic a un públic més ampli, i va atribuir aquest honor a l’actual president de l’Acadèmia de Cine, Alex de la Iglesia. L’actualitat manava preguntar sobre què pensava el director de la nova llei del cinema, i la seva resposta va ser clara: “no parlaré, perquè no serviria de res”. I ningú va aconseguir que digués res més. Però si hi havia una pregunta obligada, era la que es referia a la continuació de la saga [REC]. Després de moltes especulacions per part de la premsa en el passat, la seva resposta a una tercera part de [REC] va ser contundent: “Filmax ja l’ha anunciada, així que suposo que sí…”. Tenint en compte el to de la resposta, no sé si en té moltes ganes, de continuar la saga; tot i així, va afirmar que es rodaran dues parts més: una preqüela (Genesis) i una seqüela (Apocalypse). Així que tots contents.

També vam poder parlar amb Marta Etura i Luis Tosar. Marta ens va comentar que el seu personatge, Clara, no és molt complex en sí mateix, però com que durant la majoria del film Clara no té conflictes, tota la problemàtica interna d’aquest personatge s’ha d’explicar en escenes quotidianes, en les que “no passa res”. Això li ha suposat un repte interpretatiu que potser no queda del tot reflectit a la pantalla. Va voler defugir qualsevol aprofundització sobre la seva relació amorosa amb Luís Tosar; es va a limitar a dir que “és molt fàcil treballar amb ell, com amb qualsevol altre bon actor”. També va afirmar que no veia que el panorama del cinema espanyol fos tan negatiu com es considera. Ella creu que a Espanya hi ha un plantell artístic i tècnic molt potent, i que el reconeixent que té el nostre cinema a l’exterior així ho demostra.

Molt diferent va ser la postura de Tosar sobre aquest tema. L’actor gallec assegurava que en el nostre país “fallen els canals de distribució”, i que d’aquesta manera les propostes cinematogràfiques acaben tenint una visibilitat molt limitada. Sobre la figura de César, Luis ens va comentar que al principi li semblava un personatge “difícil de definir”, i que per a abordar-lo la seva tècnica va consistir en “descobrir” la seva reacció lògica davant de diferents situacions, sempre tenint en compte el caràcter d’aquest personatge, per així poder entendre’l millor. Considera que César és “molt humà”, ja que tothom ha sentit en algun moment enveja dels demés o ha desitjat que als altres els hi vagin malament les coses per a poder consolar-se un mateix, cosa que li passa al personatge. Tot i així, troba difícil que algú es pugui sentir identificat totalment amb ell. Al parlar de pel·lícules anteriors, Luis no va poder desmentir un tòpic que pesa sobre ell: que sempre tendeix a interpretar personatges foscos. Diu que, dels papers que li arriben, els de “dolent” solen ser els més complexos i per tant els més interessants d’interpretar. La foscor, segons ell, està a l’ordre del dia al cinema perquè també guanya pes a la nostra societat: els herois ja no resulten atractius.

Amb aquestes paraules es va acabar l’entrevista a Luis Tosar i la meva visita al rodatge. Vaig pujar un altre cop al bus amb la sensació d’haver pogut parlar amb alguns dels professionals més lúcids del nostre cinema, i amb la confiança de què el resultat d’aquest projecte pot arribar a ser molt interessant. Ens espera, de ben segur, una bona pel·lícula. Ja estem ansiosos per a l’estrena.

Imatges (c) Toni Isern

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies