Malgrat l’esforç d’ambientació i l’admiració gairebé reverencial mostrada pel seu director, aquest no és el gran biopic de Gainsbourg que calia esperar. Una ocasió desaprofitada de mostrar la catarsi vital de l’home que va sacsejar la chanson, reduït aquí al seu estereotip.
Ja fa un temps que el cinema francès més comercial va decidir emprendre la tasca de retre homenatge a les seves institucions musicals. La primera temptativa seriosa, la biografia de Édith Piaf, es va saldar amb èxit de públic i amb un Oscar per la seva protagonista, Marion Cotillard; encara que els seus mèrits artístics fossin més que discrets. Ara és el torn de Serge Gainsbourg, mite de la cultura popular – interpretat per un veritable clon no massa dotat actoralment, anomenat Eric Elmosnino – que, sobre el paper, prometia un biopic luxuriós i agitat, tant exuberant i excessiu, si cal, com el seu protagonista. Però no, el debut de Joann Sfar com a director – un reputat guionista i dibuixant de còmics, famós per obres com “El gato del rabino“, o les seves col·laboracions a la sèrie La mazmorra – no aconsegueix mostrar-nos de forma convincent el territori mític de Gainsbarre; aquell triangle format per rius d’alcohol, un permanent núvol de Gitanes i moltes dones que va viure Gainsbourg en un intent constant d’estar a l’alçada del seu propi mite.
Ja sabíem que el biopic és un gènere complicat. La temptació de l’hagiografia – el subtítol del film Vie Heroïque és, en aquest sentit, prou revelador- o la simple reducció a una col·lecció d’estampes vitals son alguns del seus perills. I aquest Gainsbourg no es salva de cap dels dos. Per començar, la seva vida és mostrada en una successió d’episodis fonamentals que consignen algun moment clau de la seva trajectòria, que no aporten massa informació a qualsevol admirador que ja conegui les dades essencials de la seva vida -de fet, en alguns moments sembla ser una versió abreujada de la famosa i molt recomanable biografia de Sylvie Simmons (Reservoir Books) -. A més, Sfar evita la narració convencional, desdoblant al protagonista en l’individu i la seva “jeta”, una mena d’alter ego caricaturesc que el persegueix, verbalitzant els seus sentiments. La suposada poètica, un pèl impostada, d’aquesta vessant onírica i subjectiva post-Amelie s’estrella, però, contra els tòpics acumulats entorn a la figura de Gainsbourg.
I és una llàstima, perquè era una ocasió esplèndida per espiar l’alcova de l’artista i poder gaudir de la seva rauxa vital, apreciar l’honestedat i la recerca de la passió en la seva intimitat i comprendre l’esperit nihilista i catàrtic que sempre el va perseguir. I també era una bona oportunitat per humanitzar una sèrie de musses successives que el van acompanyar contribuint a l’exacerbació del mite. Però, malauradament, aquí, les dones son reduïdes al pur estereotip. La imitació acaba amb tota possibilitat real d’acostament sincer a les seves figures. Així, un cop superat el morbo de veure a Laetitia Casta creient-se Brigitte Bardot per un dia o de contemplar la tràgica figura de Lucy Gordon imitant, sense massa convicció, Jane Birkin, la carnalitat es dissipa ràpidament. La terra promesa de Gainsbarre desapareix del mapa i en el seu lloc ens trobem amb un retrat d’artista sovint massa convencional, sacsejat únicament pel geni sense caducitat de les cançons del vertader Gainsbourg.
Envía una resposta