Encara recordo perfectament quan vaig veure per primera vegada el suggeridor (i carregat de sensualitat) vídeo del famós tema “Wicked Games”. Era una explosió d’erotisme que acompanyava les imatges de Chris Isaak enjogassant-se a la platja amb la sexy Helena Christensen. Una cosa tenia de particular aquell tema, era candorós i sensible però no va perdre ni un àpex de masculinitat (tan important en certs cercles d’homes preadolescents). Més tard i acompanyant la cinefília de qui subscriu aquest article descobrim com David Lynch (que amb el pas del temps s’ha convertit en un dels seus millors amics) utilitzava el mateix tema per acompanyar les imatges de l’explosiva “Cor Salvatge” i fins i tot fent actuar a Isaak a la (mal compresa) preqüela de “Twin Peaks”.
La meva fascinació pel senyor Isaak no ha minvat amb els anys i encara que popularment s’ha quedat en aquella balada hi ha molts bons temes en discs posteriors, i fins i tot s’ha llaurat una grata fama com a showman a la televisió.
Arribem al dia del concert, L’auditori és un recinte perfecte per a un show d’aquestes característiques. I per això és una pena que estigués tan buit. Això sí, els assistents es notava que apreciaven i desitjaven veure’l en directe. Tots ballem, riem i ens emocionem escoltant el seu repertori.
Van obrir foc els teloners Arizona Baby, un grup de Valladolid amb un molt bon directe i millor humor. Amb un concert curtet però excel·lent per delectar als assistents. Després d’un estona va sortir a l’escenari Chris Isaak envoltat de la seva veterana banda. És necessari en aquest punt descriure l’excel·lència d’aquesta banda que treballa al servei de Isaak sense perdre en cap moment lluïment personal. Des del teclista Frank Martin, passant per l’increïble baixista Rowland Salley o el bateria Kenney Dale Johnson. Tota la banda perfectament conjuntada, brindant coreografies, bromes i el més important, un so en directe que posava la pell de gallina.
El repertori no va defraudar, evidentment no van faltar els ja clàssics “Wicked Game“, “Blue Hotel” (meravellosa i sentida), “San Francisco Days” o “Baby did a bad thing“. Combinat aquests últims amb temes del seu brillant últim disc “Mr Lucky” i les versions, des del “Pretty Woman” de Roy Orbison a una ranxera La tomba serà el teu final de Flaco Jimenez o “I’ll go crazy” de James Brown. Però un dels moments de la nit va ser quan es va marcar una versió del “Love me tender” d’Elvis. Baixant a la platea i passejant-se cantant a cau d’orella de les noies i, fins i tot, marcant-se un ball amb el característic moviment de malucs del de Tupelo.
Per acabar no van faltar els bisos apareixent Chris Isaak en el seu particular homenatge amb un vestit de miralls que va fer les delícies dels nostàlgics. En definitiva, una meravella de concert només entelat per l’escassa audiència.
Envía una resposta