Una presa de pèl. O una aixecada de camisa. O il·lusionisme a l’estil del mestre Houdini. El mentalista Luis Pardo no se n’està, de dir-nos que el que som a punt de veure no és conseqüència de la màgia, la telepatia o el poder de contactar amb el més enllà, sinó de l’observació i la pràctica.
Així ho han fet el gruix d’aquelles persones que s’han atribuït l’etiqueta de mèdium, explica i, tot seguit, ens delecta amb un truc. Quatre persones a l’atzar fan un dibuix, li lliuren i ell els encerta un a un, fixant-se, diu, en el llenguatge no verbal de cadascun d’ells.
Lliurar-se d’una camisa de forces –probablement dislocant-se una esptalla i recol·locant-la després–, jugar amb la ruleta russa –un exemple d’il·lusionisme per part seva i de molta sang freda per l’home del públic que dispara somrient– o de trobar una extranya coincidència amb el contingut de la capsa suspesa damunt de l’escenari, aquests són alguns dels trucs amb què Pardo aconsegueix deixar-nos de pedra, tot i que molts juguen a entreveure-li el llautó.
L’escenografia, onírica i daliniana; la seva actitud i capacitat d’interaccionar amb el públic, correcta, i l’espectacle notable, ja que tot el pes recau sobre una sola persona i aconsegueix mantenir la tensió de l’espectador fins al final. Tot i així, no sembla que s’hagi trencat les banyes per reinventar el gènere de l’il·lusionisme amb escapisme, ni aporta res de nou, res destacable, que no hàgim vist abans, a l’escena catalana.
Es pot veure a: Club Capitol
Envía una resposta