Sonors desencontres públics entre els membres de la banda, problemes físics de tota mena, anys vivint dels recopilatoris sense treure nou material, i els efectes del costat salvatge ben visibles a la pell. Si els mites del rock forgen les seves llegendes imposant la música i l’ànima a les misèries d’una vida al límit, aquesta nit al Sant Jordi n’hem vist el màxim exponent. I és que mentre l’actitud i els clàssics hi siguin, no hi ha pas del temps que derroqui els Aerosmith.

Els apodats en el seu temps ‘nois dolents de Boston’ saltaven a l’escenari del Sant Jordi ja superant la seixantena, amb un públic de 14.000 persones expectants i assaltades per un mar de dubtes. Però les dues hores de concert que han ofert Aerosmith els han disipat aviat. El so no ha estat pulcre, la veu de Tyler ha fallat a estones, però l’essència i l’estil han predominat. Els Aerosmith han convertit un estadi en un antre de rock, àrid, cru, elèctric, visceral, pur com ha de ser l’autèntic rock.

Love in an elevator” (single del 89) i “Back in the saddle” (del 76) arrancaven un espectacle atronador que s’emportava per davant els interrogants amb la força de 40 anys de carrera.

Amb ‘Falling in love’ ens recordaven que quan els de Boston parlen d’amor no s’estàn per cursilades i amb el clàssic ‘Eat the rich‘ el líder del grup ja tenia tota l’audiència entregada als gestos i les notes que sortien dels seus característics llavis.

Des d’aleshores Tyler ha donat corda al seu personatge que s’ha anat creixent a mida que corrien els minuts i dominant l’escenari amb moviments provocadors, enfundat amb americana lila, barret i ulleres de sol a l’inici o simplement amb samarreta negra i pantalons ajustats a continuació. Però també ha cedit els moments justos de protagonisme al seu company de fatigues i nèmesis fora dels escenaris, Joe Perry, que ha extret el suc de les seves guitarres elèctriques per destrossar-les després a cops entre el clamor de l’audiència. I també Joey Kramer que ha ofert un contundent solo de bateria a la part central del show per mantenir els ànims encesos, ja fos a cop de baqueta, de puny o colze.

En el repertori poques sorpreses però tampoc decepcions. No han faltat talls tant clàssics com infalibles com ‘Livin’ on the edge‘, ‘Rag Doll’, la juganera ‘Pink‘, ‘What it takes‘ o ‘Sweet Emotion’. Ni tampoc els homenatges a Fleetwood Mac i Big Joe Williams, amb ‘Stop Messin’ Around’ i una versió allargada de ‘Baby, Please Don’t Go’.

Fins i tot les balades considerades més comercials i criticades pels fans més puristes del grup com ‘Cryin” o ‘I don’t wanna miss a thing‘ han aconseguit allunyar el sucre i sonar potents entre els cors del públic, tot i les imatges de la pel.lícula “Armageddon” amb la filla del cantant (Liv Tyler) projectades a la pantalla.

El bis final ha estat el triplet habitual de la gira; un ‘Dream On’ que 37 anys després d’haver estat composat segueix convidant a entregar-se als somnis, una ‘Walk this way’ disenyada per marcar actitud i compostura i una ‘Toys in the attic‘ que de nou remetia a l’època daurada de la banda. Tres temes que demostren que mentre els Aerosmith puguin ser capaços de defensar tal passat amb vigència dalt d’un escenari, i als seus peus hi hagi ànimes que han absorbit aquests temes com a banda sonora incombustible de la seva pròpia existència, encara li queda llarga vida al rock.

Setlist
1. Love in an elevator
2. Back in the saddle
3. Falling in love (is hard on the knees)
4. Eat the rich
5. Pink
6. Livin' on the edge
7. What it takes
8. Jaded
9. Rag Doll
10. Cryin'
11. Mama Kin
12. Stop Messin' Around (Fleetwood Mac)
13. I don't wanna miss a thing
14. Sweet Emotion
15. Baby, please don't go (Big Joe Williams)
16. Draw the Line

Bisos:
17. Dream On
18. Walk this way
19. Toys in the attic

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada