El passat mes de març, una emocionada Sandra Bullock pujava a l’escenari del Kodak Theatre a recollir un Oscar a la Millor Actriu pel que competia amb Meryl Streep, Carey Mulligan, Gabourey Sidibe i Helen Mirren. Ara, amb molt de retràs, ens arriba la pel.lícula que li va valdre aquell premi, amb una promoció que ens intenta vendre com a atractius principals del film la interpretació de Bullock i la sovint temuda etiqueta de ‘Basada en fets reals’.
Dirigida per John Lee Hancock (basant-se en la novel.la homònima de Michael Lewis), aquesta ‘The blind side’ bé podria ser la resposta més blanca i dolça de ‘Precious‘, amb la protagonista de la qual Bullock es disputava la daurada estatueta.
El film ens explica com Leigh Anne Tuohy, una dona republicana, de classe alta i membre del club del rifle, un dia decideix acollir a casa seva a Mike Oher, un adolescent negre que malviu pels carrers després d’haver passat la infància en un barri problemàtic amb una mare drogadicta. El que havia de ser temporal acaba convertint-se en definitiu, i Michael es converteix en un membre més de la familia Tuohy, mentre va progressant a l’escola i llaurant-se un futur com a jugador de futbol americà.
Aquests fets, que efectivament van passar de veritat tal com s’encarrega de demostrar-nos un conjunt de fotos que acompanyen els crèdits finals, són la base per un film que no es permet gaires llicències ni variacions dramàtiques per traslladar a la pantalla la realitat. I d’aquesta manera ‘The blind side’ en versió pel.lícula, tot i que podría haver estat l’enèssim drama èpic sobre superació personal i crítica social, acaba resultant massa fàcil, massa tova. El què se’ns mostra són dues hores en què qualsevol pincellada de conflicte o crítica es resol per la vía més sencilla, plantejant als protagonistes situacions de les que surten tan fàcilment, amb tant d’ensucrat optimisme, que fan difícil de creure que la realitat no fos una mica més dura i interessant de com se’ns presenta aquí. La crua situació de la vida en alguns barris, el racisme, les diferencies de classe, el difícil encaix d’un extrany en una nova familia o les dificultats d’aprenentage, són tractats com meres anècdotes en un camí daurat.
Pel què fa a l’apartat interpretatiu, l’inmens Quinton Aaron i Sandra Bullock són els protagonistes absoluts, rodejats d’una grup de secundaris entre els altres membres de la familia Tuohy i el professorat de l’escola que es limiten a fer de complaents comparses. Posant tots els interrogants en si Bullock es mereixia l’Oscar, el de Leigh Anne no es compta ni molt menys entre els seus pitjors papers, però al igual que al film li falten matissos, l’actriu es limita a adoptar un posat i una actitud de dona surenya i determinada que avança amb el pilot automàtic per tota la pel.lícula resolent per pura inèrcia tot el què se li posa per davant, ja sigui un entrenador de futbol obstinat o un jove traficant armat.
En conjunt doncs, poc més que una història correcta, que sense fer-se pesada no aporta massa cosa interessant i que, sobretot, no acaba d’enganxar a un espectador que es passa la pel.lícula pensant que aquí segur que la realitat debía superar la ficció, però que la ficció s’ha oblidat d’explicar-nos el més interessant d’aquella realitat.
Envía una resposta