Una lúcida dissecció de la burgesia japonesa narrada per un felí dedicat a l’impenitent observació de les grandeses (poques) i les limitacions (sovint masses) humanes. Una magnífica oportunitat per descobrir un autor, Natsume Sõseki, prou popular i reconegut al seu país, que va escriure una sèrie de novel·les satíriques, melangioses i delicades, d’inspiració autobiogràfica.
Si, de vegades, es troben inesperadament desconcertats en observar l’estranya convicció que tenen els humans del seu voltant de ser el centre de la Creació; si els hi manquen les forces en considerar la nostra perpètua necessitat de complicar-nos l’existència sent qui no volem ser, vivint amb qui no volem viure i fent el que no volem fer; si, de tant en tant, desitjarien ser despreocupadament feliços com (ho semblen ser) els animals; haurien de llegir “Soy un gato” de Natsume Sõseki – que ara publica al nostre país Impedimenta en una excel·lent edició -, encara que sigui per relativitzar una mica més qualsevol temptació d’antropocentrisme que eventualment els pugui envair. Aquest llibre, aparegut originalment al 1905 i convertit ràpidament en un long-seller de qualitat al seu país, és un llarg monòleg interior d’un gat filòsof sense nom que, mogut per la perplexitat, es decideix a inventariar la desconcertant naturalesa humana començant pel seu amo, un dispèptic professor d’institut avinagrat per les seves vel·leïtats culturals.
La seva primera intenció – com la del George Perec de “Tentativa de agotar un lugar parisino” o l’Enrique Vila-Matas de “Tentativa de agotar la Plaza Rovira” – és la de descriure acuradament, almenys al llarg de vint-i-quatre hores, cadascun dels moviments i accions del professor Kushami. Però, malgrat ser partidari de la literatura realista, ben aviat el nostre gat se n’adona de l’ímprobe caràcter d’aquesta tasca. En el seu lloc, es decanta per convertir-se en un observador aparentment distret (com ho semblen ser tots els gats) però especialment lúcid de la conducta humana. El nostre narrador, sense falsa modèstia, sap que ha assolit el nivell més alt de desenvolupament intel·lectual que un felí pot aconseguir; però, alhora, és conscient de la seva incapacitat d’articular paraules humanes. Això no li impedeix, però, escoltar les converses, pedants e involuntàriament humorístiques, que el professor i els seus amics acostumen a tenir a la casa d’aquest; e inclús jutjar, amb criteri, la (dubtosa) qualitat artística dels haikus que aquest s’entesta en crear.
Juntament amb el professor, coneixem, poc a poc, al presumpte poeta Meitei, un vividor que creu estar per sobre de tothom, i el jove estudiant de doctorat Kangetsu, promès amb la filla dels veïns del professor, uns nous-rics vanitosos e ignorants. L’obra es llegeix com una hilarant sàtira de la burgesia Meiji, d’inspiració autobiogràfica. El propi Sõseki, com Kushami, va ser professor d’institut i universitat, i voluntariós creador de haikus, abans de convertir-se en novel·lista, i en l’etapa de maduresa de la seva obra es dedicaria a recrear amb exquisit humor i tendresa les petites incongruències i misèries de la societat del seu temps. Obres com “Sashiro” o “Botchan“, ambdues també publicades per Impedimenta, aborden amb to més realista altres peripècies, com ara el trasllat del camp a Tokio per estudiar Literatura a la universitat o les seves experiències com mestre d’escola.
Dotat d’un estoïcisme exemplar i d’una maduresa insospitada, el gat esdevé un savi cronista de la nostre insignificança. Com ell mateix afirma, “los seres humanos no valen para nada, excepto para el uso estruendoso que hacen de su boca con el fin único y exclusivo de matar el tiempo, contando historias sin gracia y riéndose de cosas que no son divertidas“. En aquests temps de ficcions sovint massa auto-conscients i ampul·loses, d’arrogància sense límits, cal celebrar l’aparició al mercat espanyol d’aquesta petita gran joia de més de sis-centes pagines que es llegeixen en un sospir, una obra delicadament modesta que, poc a poc, alça el vol, apartant-se de la faula a lo Horacio Quiroga , per convertir-se en una al·legoria dels clarobscurs de l’ésser humà. Desprès de llegir aquest llibre, aparentment lleuger, mai més tornaran a veure amb els mateixos ulls a cap gat; i tampoc als humans, és clar.
Editorial: Impedimenta
ISBN: 9788493760151
Pàgines: 656
Preu: 26 €
Nascut amb el nom de Natsume Kinnosuke, al 1867 prop de Edo. Descendent d'una familia de samurais vinguda a menys, quan tenia dos anys els seus pares el van donar en adopció a un dels seus servents i la seva dona, amb el que va viure fins als 9 anys. Al 1884, instat per la seva familia, es va matricular a la Universitat Imperial de Tokio per estudiar Arquitectura, tot i que va acabar estudiant Llengua Anglesa. Al 1886 va establir amistat amb el poeta Masaoka Shiki, que el va iniciar en l'art de la composició de haikus. Al 1900 se li va concedir una beca del govern japonès i se'l va enviar a Anglaterra. Allí va passar els anys més tristos de la seva vida, llegint llibres sense parar i passant miseries. Al 1902 va tornar a Japó per ensenyar a la Universitat Imperial de Tokio, on succeí a l'escriptor nordamericà Lafcadio Hearn com a professor de Literatura Anglesa. La carrera literaria de Soseki comença propiament al 1903, quan comença a publicar haikus i petites peces literarias en revistas com Hototogisu. Però la fama li arribà amb la publicació al 1905 de "Yo, el gato". Al 1906 apareixerà Botchan, que el va catapultar a l'èxit i que es converteix automàticament en un best-seller i en una de les novel.les més llegides pels japonesos durant dècades. Al 1908 entregà a la imprenta la novel.la Sanshiro, que prefiguraria la seva obra mestra, Kokoro. Natsume Soseki va morir a Tokio el 1916.
Envía una resposta