Al 1890 l’escriptor irlandès Oscar Wilde publicava ‘El retrato de Dorian Gray’, obra que durant dècades d’ha convertit en un referent cultural. Se n’han fet versions en teatre, per a televisió i adaptacions cinematogràfiques, des d’una primera al 1913 fins d’altres més recents al 2001, 2004 i 2007, la majoria de les quals no han passat a la història del setè art. Ara és Oliver Parker (qui ja va adaptar l’Othello de Shakespeare i ‘The importance of being Earnest’ del mateix Wilde), qui s’atraveix a explicar-nos de nou el clàssic.

I el què ens explica és el què ja coneixem i que no s’allunya gaire de l’original. Dorian Gray és un jove hereu que aterra en plena societat victoriana i captiva tothom amb el seu atractiu. Un dels seus nous amics i admiradors és el pintor Basil Hallward, qui li pinta un retrat imponent en el què intenta captar tota la bellesa de Dorian. Aquest també coneix a Lord Henry Wotton, de la mà del qual iniciarà un mode de vida orientat a experimentar tota mena de plaers creient que ha d’aprofitar al màxim els seus anys de juventud convençut de que aquests duraran poc. Però mentre ell es va entregant més i més a una vida dissoluta i pecaminosa, el seu aspecte jove i bell es manté intacte, i en canvi és el seu retrat el que es va tornant monstruós com a reflexe de la negror de la seva ànima.

El punt de partida és doncs el de sempre i Parker l’embolcalla amb una posada en escena correcta però que no aporta massa cosa remarcable. En aquest sentit, el pitjor que se li pot criticar al film és que sembla negar-se a sí mateix una identitat pròpia. Sense entrar en quin és el grau de responsabilitat sobre això del mateix Parker o del treball del guionista debutant Toby Finlay, aquest ‘Dorian Gray’ pateix de massa indecisions. No acaba de ser ni un drama sobre l’ànima humana o la moral en el Londres victorià ni tampoc una obra de terror gòtic. Cada cop que sembla anar per un camí, fa marxa enrera i entoma l’altre, fins que al final dóna la sensació que els ha desaprofitat tots. I el mateix passa en la manca d’equilibri entre el què mostra i el què no, resultant massa explicit en alguns aspectes (inclosos uns flashbacks totalment innecesaris) i passant de puntetes sobre d’altres. Especialment la relació de Dorian amb el quadre, que està portada amb molt poca intensitat tant dramàtica com visual.

També es pot posar l’interrogant sobre el casting. Ben Barnes (“Les cròniques de Narnia“) composa un Dorian Gray que no acaba de saber transmetre el seu viatge personal, la foscor de l’ànima del seu personatge durant el seu descens als inferns. En general manté una cara massa bona i amb una expressió massa plana que per moment fa que costi de veure en ell un home capaç de cometre actes tortuosos, ni una ànima que es va enfosquint tal com hauria de reflexar aquest caràcter clàssic. Per la seva banda, Rebecca Hall (‘Vicky Cristina Barcelona’) fa una entrada massa tard a la trama i acaba fent una aportació anecdòtica a la historia. En tot cas destaca per sobre de tots, Colin Firth amb el seu subtilment diabòlic Henry Wotton.

En resum doncs, una adaptació justetament correcta per les noves generacions que desconeguin l’obra de Wilde i s’hi vulguin apropar en format de consum ràpid. Per tots els que ja coneixeu la història o us atreviu a fullejar-ne la intensitat de l’original, millor recupereu el llibre i obvieu aquesta versió.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies