Clásicos DC: La Liga de la Justicia de George Pérez

Planeta DeAgostini publica un esplèndid volum d’homenatge a George Pérez, un clàssic del gènere coral als còmics de superherois. El seu talent artístic, imaginatiu i desbordant, queda fora de tot dubte en aquesta reedició de les aventures de La Liga de la Justicia, apoteosi del who’s who dels superherois de DC.

Si George Pérez hagués viscut l’època del Cinquecento, segurament hagués acabat col·laborant amb Michelangelo Buonarotti, i Giorgio Vasari li hagués escrit la seva biografia. No tinc cap dubte de que les bigarrades composicions plenes de figures antropomòrfiques de les voltes de la Capella Sextina haurien estat per ell una magnífica oportunitat de lluïment del seu talent pel que fa a la planificació. Però no, aquest artista d’origen porto-riqueny va néixer a Nova York als anys cinquanta del segle XX, i les seves habilitats pel dibuix el van portar, ben aviat, a convertir-se en un autèntic clàssic del còmics de superherois. Eren simplement altres temps.

Com afirma el propi Pérez a la introducció d’aquest magnífic volum que acaba d’aparèixer al nostre país, el que veritablement li agrada a aquest home és dibuixar superherois. De fet, li agrada “dibuixar MOLTS superherois… A LA VEGADA”. Per això, el seu nom està indefectiblement unit a tots els super-grups de la història del comic-book: “Los Vengadores” – on es va fer càrrec de la mítica saga de Michael Korvac -, “Los Cuatro Fantásticos“, “Los Inhumanos“, “La Patrulla-X“, “Nuevos Titanes” – sens dubte, una de les seves obres mestres que val la pena rellegir – i, és clar, “La Liga de la Justicia (JLA)” han comptat en algun moment amb la força expressiva dels seus llapis. A més, el seu nom també va lligat a reunions massives d’herois en sèries fonamentals com “Crisis en Tierras Infinitas” –un aplec de tots, sí, tots! , els herois de DC -, “El Guantalete del Infinito“, “La Guerra de los Dioses” i “La Legión de los 3 Mundos“.

L’era del barroc al còmic

Tal com afirma l’antic editor de DC Len Wein, George Pérez i la Liga de la Justicia de América eren dos noms destinats a trobar-se en algun moment. Des que havia arribat a la companyia provinent de Marvel, aquest dibuixant – marcat per l’estil barroc i desbordant del gran Jack Kirby, un altre al qui mai se li acabava la pàgina – havia manifestat sovint el seu desig de poder estrenar-se a la col·lecció. Però, per aquella època, el sòlid Dick Dillin – un creador de traç clàssic que també val la pena reivindicar – portava ja cent catorze números fent-se càrrec de la publicació (la qual cosa pot considerar-se tota una fita històrica i una mostra de la fidelitat de DC amb els seus equips creatius). Malauradament, Dillin va morir d’un infart als cinquanta anys; per la qual cosa Wein va haver de trobar-li substitut a tota pressa. L’escollit va ser, com no, Pérez; trist per les circumstàncies que l’havien portat fins els seus herois predilectes però, alhora, disposat a demostrar tot el seu talent. Malgrat Pérez només va dibuixar una dotzena de episodis de la sèrie (i un bon grapat de portades), la seva visió artística va convertir aquesta publicació en un referent d’una mena d’Olimp del pop; una nova mitologia barroca i colorista, plena de dinamisme, que va sintetitzar l’esperit proteic i expansiu dels anys vuitanta al comic-book nord-americà.

Ara, Planeta DeAgostini, ens presenta, en una excel·lent edició en un sol volum – que inclou també una cover gallery i la reproducció de les quinze postals que va crear de cadascun dels membres del super-grup -, tots els números que Pérez, amb la col·laboració del mític Gerry Conway als guions (l’home que va escriure l’episodi de la mort de Gwen Stacy, la novia d’Spiderman; un dels traumes adolescents més impactants que es coneguin a la història del còmic), va dibuixar de la JLA. A més de la pròpia Liga, Conway organitzava veritables happenings de leotards, congregant alhora La Sociedad de la Justicia – els herois de Tierra-2, un planeta d’un univers paral·lel al nostre -, els Nuevos Dioses creats per Kirby, i entitats malignes com ara La Sociedad Secreta de Supervillanos.

Conway i Pérez es van saber moure sempre amb tota naturalitat, entremig de l’over-booking de de malles i super-poders inversemblants però captivadors, atorgant a cada personatge les seves pròpies característiques psicològiques i explicant sempre històries fresques, divertides i gens confoses. Trenta anys desprès, segueixen sent tan entretingudes i exuberants com al seu moment. Al·lusions a la Guerra Freda, conflictes entre la vida personal i la super-heroica, molt humor, i adversaris de poders delirants .com ara el Psicopirata – un personatge capaç de manipular les nostres emocions obligant-nos a adoptar les expressions del seu rostre – son algunes de les coses que trobaran tots els afeccionats a capbussar-se en l’estimulant passat d’aquesta mostra de la cultura popular. Pur classicisme tebeístic que – facin-me cas! – no s’haurien de perdre. Una joia.