Lucas (Paul Dano) és un jove de bon cor que viu en una caixa de cartró sota pont de Brooklyn. Sense perspectives de futur, intenta suïcidar-se, però el seu intent acaba fallant, com totes les coses que ha intentat en la seva vida… Mentre es recupera en l’hospital, ha de compartir l’habitació amb Jacques (Brian Cox), un malhumorat propietari d’un bar, de caràcter colèric i estil de vida gens saludable, que acaba de sofrir el seu cinquè infart.

Decidit que el seu bar segueixi funcionant, i conscient que els seus dies estan comptats, Jacques pren a Lucas sota la seva protecció i comença a instruir-lo en unes regles misterioses i definitivament molt personals per les que Jacques es regeix.

The good heart” reuneix a Paul Dano (“Pequeña Miss Sunshine”, “There will be blood”, “Gigantic”) i el veterà Brian Cox (“Zodiac”, “Recortes de mi vida”, “El mito de Bourne”) en un film rodat a Nova York. Una coproducció entre Alemanya, Islàndia (sí, la del volcà de nom impronunciable), Dinamarca i França i amb la direcció del premiat cineasta gal d’origen islandès Dagur Kári (“Nói, el albino”), que debuta així amb un llargmetratge en anglès.

The good heart” és un punt film d’encontres. Parla de gent que no acaba de trobar el seu món, que no s’hi adapta com caldria i que troben un lloc comú on amagar-se, aquest “Bar de les Ostres” propietat de Jacques. I en aquest lloc formen una estranya família on comparteixen copes, penes, alegries i es donen suport els uns als altres. Un bar surrealista, on molts cops el directors només a través d’una imatge ja ens diu molt més que amb un munt de dialegs.

El punt fort de “The good heart” és aquesta estranya parella formada per Paul Dano, en un paper molt semblant al de “Pequeña Miss Sunshine” i Brian Cox. Dos personatges que no tenen res en comú -un innocent i callat, l’altre cridaner i malcarat- excepte que es necessiten l’un de l’altre més del que pensen. Les situacions viscudes en comú per aquests dos personatges que són com la nit i el dia porten al riure i al somriure i són, sense cap mena de dubte, el millor del film. El punt feble és un final entre brusc i forçadament “feliç” que ve precedit per alguns canvis d’actitud dels personatges que no acaben de ser massa creïbles.

Amb tot “The good heart” és un d’aquells films petits i agradables que ens recorden que es pot fer cinema i explicar històries sense estridències i grans pressupostos.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies