David Dutton (Tim Olyphant) és el sheriff d’Ogden Marsh, un poble petit i gaire bé idíl·lic nord-americà on tots els seus habitants obeïxen la llei. Fins un dia en què, un d’ells irromp a un partit de baseball carregat amb una escopeta, la mirada perduda i llest per a matar. Alguna cosa passa a Ogden Marsh i només és el principi.
Breck Eisner és l’home encarregat de dirigir aquest remake de “The Crazies (Code Name: Trixie)” (1973) d’un dels mestres de terror George Romero. Si no us sona Eisner us diré que va dirigir “Sàhara” -obviaré dir que en penso- i que segons sembla, li ha agafat el gust als remakes ja que serà l’encarregat de tornar a portar al cinema “Flash Gordon” i el film de David Cronenberg, “Cromosoma 3” (“The Brood”).
El punt de partida dels dos films, original i “còpia” és el mateix. Un poble plàcid. Uns habitants habitualment tranquils i temerosos de la llei, de sobte es comencen a comportar de manera estranya i molt violenta. Aquest punt de partida evoluciona ràpidament en un film de terror on no hi ha exactament els zombies típics del cinema de Romero, però on els “infectats” s’assemblen molt en aspecte i comportaments.
Aquest remake de “The crazies” no és exactament una còpia pla a pla. Encara que tots dos films tenen trets en comú, els films se centren en aspectes diferents. La versió original de “The crazies” de George Romero centrava una bona part del film en l’estament militar i acabava sent la mostra de l’oposició contra Guerra de Vietnam d’aquells anys. Aquesta nova versió del film continua mostrant els militars com una organització sense pietat i com la culpable d’una bona part dels mals del poble protagonista però fixa més la seva atenció en els supervivents i en la seva lluita per continuar vivint
Amb un trio protagonista interpretativament molt solvent Timothy Olyphant – que sembla repetir el seu xèrif de “Justified” en el film-, Radha Mitchell (“Silent Hill”) i Joe Anderson, el film malgrat ser un remake té prou solvència per no ser una fotocòpia del clàssic. “The crazies” és un film de terror correcte, amb alguna escena realment inquietant -la reproduïda al cartell del film, per exemple- i una bona opció per tots aquells amants dels ensurts a dins d’una sala fosca de cinema.
Envía una resposta