Han passat vuit anys des de que Marc Pease (Jason Schwarztman) va deixar l’institut, però continua ancorat en el passat, quan era l’estrella dels musicals escolars que protagonitzava amb els seus companys. Però ara amb uns quants anyets més a sobre i no tant d’èxit, necessita l’ajuda del seu ex-professor Jon Gribble (Ben Stiller) per donar una embranzida al grup a cappella que ha muntat. Però a l’adonar-se de que la seva estimada xicota Meg (Anna Kendrick) té una aventura amb Jon Gribble, ja no ho té tan clar.
Aquesta és la sinopsi amb la que Vertigo Cine ens presenta “Directo a la Fama“, la darrera pel·lícula del no gaire conegut, amb raó, Todd Louiso (“Con amor, Liza”). Una sinopsi que no diu res i ho diu tot, ja que el que diu no resulta gens atractiu però el que ens explica és concisament allò que veurem. Si ha res que pot resultar-ne atraient és potser la participació de Ben Stiller en el projecte, acompanyat pels emergents Anna Kendrick i Jason Schwarztman (i pensàvem que Schwarzenegger era un cognom difícil…).
Desprès de veure’l a “Zoolander“, “Los padres de ella“, “Tropic Thunder” i recentment a la darrera gala dels Oscars fet tot un ‘Avatar’, resulta molt temptador, per aquells que volen anar al cinema a fer uns riures, que Ben Stiller aparegui en els crèdits de qualsevol film. Però quan es ven un film com ‘el debut com a cantant de Ben Stiller’, la cosa dispara les nostres alertes, sobretot perquè precisament cantar no és el seu fort.
De fet, a “Directo a la fama“, que sembla un intent de fer un capítol estirat de “Glee” aplicant l’estil del director Wes Anderson, Ben Stiller no sembla tenir cap fort. I és que el guió i la direcció de Todd Louiso fa impossible la seva percepció. Directo a la fama no compta amb la frescor de “Glee” i molt menys amb la profunditat dels films d’Anderson. 84 minuts per explicar una història simple que transcorre entre absurds, insulsos i avorrits diàlegs que ni la gràcia d’Stiller, ni el misteri de Schwarztman poden salvar.
A falta de riures, si teniu sort i no us dormiu abans, com a mínim moureu els peus al ritme de les cançons del musical “El mago“, obra fetitxe del personatge d’Stiller.
Envía una resposta