Una boda sempre és motiu d’alegria. La celebració de l’amor dels nuvis és l’excusa perfecta per ajuntar-se amb la família i passar junts un bonic dia. Però sovint, la paraula família inclou paràmetres que poc tenen a veure amb la felicitat. Les tradicions, les enveges, les traïcions o les infidelitats habiten com a paràsits en moltes famílies. En aquests casos una boda pot ser el detonant d’una perillosa bomba.

El cinema, àvid de situacions conflictives, sempre ha vist en les bodes tot un filó per desestructurar i analitzar les relacions humanes. Però quan ens pensàvem que ja ho havíem vist tot en matèria de bodes cinematogràfiques, arriba el director francès Denys Granier-Deferre demostrant-nos que potser ja pensàvem bé. I és que El pastel de boda no és cap revelació.

Granier-Deferre que portava més de 20 anys exiliat del cinema (les males crítiques del seu Blanc de Chine l’any 1988 el van fer refugiar-se a la indústria de la televisió), en un brot de valentia va decidir que ja era hora de tornar a la pantalla gran i considerava que adaptar la novel·la homònima de l’escriptora Blandine Le Callet era una bona idea perfer-ho.

El pastel de boda ens situa en el dia de la boda de Bérengère (Clémence Poésy) i Vincent (Jérémie Renier), dos joves i atractius enamorats de família burgesa. La boda ens permetrà conèixer una família plena de personatges pintorescos. La germana de la núvia, una petita dama d’honor amb idees pròpies, l’ovella negra de la família, una àvia amb un secret o un sacerdot amb problemes de fe, són alguns dels convidats en un dia tan especial en el que els nuvis hauran de superar els seus prejudicis i descobrir alguns secrets.

Narrada en clau de comèdia, “El pastel de boda“, que comença amb una encertada escena simbòlica (una pastís que s’ensorra i cal reconstruir), i una presentació de personatges àgil i efectiva, de seguida perd ritme i rumb, per caure en una sèrie d’estereotips i tòpics massa llepats. Un problema de guió que ja anticipava l’escriptora Le Callet en una entrevista recent i que segurament es deriva de la preocupació del director per agradar al públic, de la por que sentia de mostrar els personatges amb la seva maldat original. La seva injecció de tendresa ha resultat negativa. I és que hagués estat millor odiar els personatges per la seva maldat que per resultar del tot insubstancials.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies