Finalment arriba el moment que molts estaven esperant, l’oportunitat de veure en Russell Crowe interpretant al llegendari Robin Hood, aquest cop sense mitges, a les ordres de Ridley Scott, en el que suposa el quart treball plegats, quan es compleixen deu anys de la gloriosa Gladiator, principal i inevitable referència a l’hora de fer comparacions.

D’altres, potser amb més trajectòria com a espectadors de cinema, potser no rebran el film amb tant d’entusiasme, i és que , de veritat calia una altra revisió d’aquest mite? Segurament pensant en aquest grup de públic, Ridley Scott de bon començament va dirigir tots els seus esforços en que el seu film destaqués sobre la resta donant-li una altra perspectiva, explicant allò que la resta no havia explicat, mostrant el costat més humà d’aquell home que tots sabem que robava als rics per donar-ho als pobres.

Així, el film es remunta a l’època en la que Robin (Hood) Longstride oferia els seus serveis com a expert arquer al rei ‘Ricardo Corazón de León’. Amb la mort del rei, Robin torna a Nottingham, una ciutat ofegada pels impostos recaptats per un despòtic sheriff. Allà coneix i s’enamora de lady Marion, una dona que dubta de la identitat i motivacions d’aquest creuat del bosc. Decidit a conquerir el cor de la dama i a salvar la ciutat, Robin reunirà a una banda amb unes inesperades habilitats només comparables amb la seves ganes de viure.

D’aquesta manera Ridley intenta explorar l’origen del mite, els impulsos que van fer de Robin Hood el príncep dels lladres i dels boscos. I per explicar-ho, el director s’ha preocupat molt de tenir al seu costat, no només un grapat d’actors altament reconeguts, sinó també un equip tècnic d’autèntica enveja. És gràcies a ells que la factura del film resulta perfecte, sobretot acusada en les nombroses escenes de batalla on, en mig d’una continua contínua tempesta de fletxes, la càmera en belluga com si fos un mosquit, lleugera i detallista. L’espectacularitat d’aquestes escenes, amb uns plànols d’allò més aconseguits, es veu reforçada per un disseny artístic (escenaris, vestuari,…) de gran qualitat.

Però entre tanta batalleta el propòsit de Scott es perd, i amb ell ho fa també el mite. En el seu afany de diferenciar el seu Robin Hood de la resta, gairebé buida el personatge d’aquella simpatia que despertava els seus ‘clons’ anteriors. I és que la humanització desmitifica, i el Robin Hood de 2010 ho és bàsicament per que duu el seu nom. El film funcionaria igual si fos interpretat per Mel Gibson i titulat ‘Braveheart 2’. Una autentica llàstima, perquè ni a Russell Crowe ni a Cate Blanchett (Lady Marion) se’ls permet lluir talent, quedant les seves interpretacions com a meres anècdotes dins una trama més política que humana. Anècdotes que, com a tals, no aconsegueixen que l’espectador acabi de connectar amb la que se suposa és la columna vertebral del film.

S’ha de dir que si sou dels que us agraden les escenes d’acció i en especial les de batalles, no us importarà gens que Robin hagi perdut el seu encant, ja que aquest fet es veurà de sobres compensat per l’excitació que la sorprenent qualitat d’aquest tipus d’escenes us provocarà.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X