Nikolai Lilin va ser famós a la seva Transnistria natal com a bon “escriptor”. Aquesta paraula defineix en el llenguatge dels urcas al qui utilitza el ganivet amb habilitat. Nikolai ha escrit aquesta autobiografia que ha revolucionat el panorama literari de gènere negre tant com ho va fer Roberto Saviano amb Gomorra, no és casualitat que ambdós siguin amics i que Saviano estigui parlant meravelles d’Una educació Siberiana.
Els urcas són membres d’una ancestral cultura de caçadors provinents de Sibèria. De caràcter totalment tribal van enfrontar-se al comunisme i van patir la ira de l’assassí de masses anomenat Stalin. Com a poble orgullós i violent van haver de veure com els humiliaven, violaven les seves dones i els perseguien per matar-los. Així que obligats per les circumstàncies varen marxar a un exili forçat al territori que avui coneixem com a Moldàvia. Una regió multiètnica inestable. Aquest agressiu poble va decidir rebel·lar-se i començar a actuar com a bandolers, com assassins o com els van definir els russos comunistes: com a terroristes.
Aquests antics pobladors de Sibèria es caracteritzen per una extrema religiositat (la qual cosa obliga a l’autor a justificar-se per la radical homofòbia del gremi, però també explica la meravellosa relació amb els “desitjats de Déu”: bojos i malalts mentals eren protegits i adorats entre els urcas) i unes rígides regles de comportament i protocol que porten a tots els seus membres a respectar a les dones, nens i vells al mateix nivell que als homes.
Per començar el que sorprèn a qui subscriu, un cop llegit el llibre, és la descripció d’una societat de caràcter utòpic, una societat igualitària portada a terme en un món que no ho permet. Tan sols robaven al estat i mataven als seus membres opressors (membres de l’exercit, KJB o policies) Ningú tenia el dret a enriquir-se amb això ni a lluir or o roba de marca. El diner recaptat es distribuïa a parts iguals i especialment s’ajudava als milers de presos siberians repartits per totes les presons del gegant soviètic.
Igualment interessant és la pormenoritzada (i romàntica) descripció que fa Lilin dels rituals. Com és prepara el te, com parlar amb un criminal ancià, on es col·loquen les fotos dels familiars morts, a on s’amaguen els arsenals i fins i tot la doma dels coloms missatgers. També parla de les altres castes criminals, des dels jueus especialistes en el tràfic de pedres precioses, els Llavor negra que no respecten res o el ucraïnesos ultra nacionalistes.
Al principi si hom és descregut (com ho sóc) pots desconfiar del record mil·limètric de tant ritual fantàstic. Penses que és impossible que la gent d’origen criminal es mogui amb aquest respecte a les tradicions. Però de sobte em va venir el record d’un capítol de la magistral producció de la HBO The Wire. En aquest capítol uns criminals sense seny carreguen contra un enemic (Omar Little per als entesos) en diumenge. Això destarota els pilars del món criminal de Baltimore ja que els diumenges són sagrats. El lector del llibre de Lilin pot entendre que des de la Yakuza fins als gansta de Baltimore tenen regles, tradicions.
El llibre està ben escrit, amb una prosa senzilla i una traducció ajustada, però després d’una primera lectura fascinant s’ha de ser just, el llibre és desigual.
Reflexionant sobre els diferents capítols s’ha de dir que no tots estan a la mateixa alçada i que alguns se’ls veu la trampa, especialment el dedicat al seu aprenentatge com a tatuador de criminals (hem de recordar que l’autor del llibre té un estudi de tatuatges a Turí). Aquest capítol més sembla un publireportatge de la seva mestria amb la màquina de tatuar que una narració biogràfica. També he de dir que en llibre no amaga la seva visió parcial del món criminal rus. Totes les bandes organitzades són deslleials o no respecten això o allò. La única que val la pena és la dels siberians. Es troba a faltar una visió un pèl més autocrítica del seu món i menys de la resta. Hi ha moments que s’apropa perillosament al narcocorrido.
Però si rellegim els capítols forts, els de pes dramàtic arribem al quit de la qüestió. Posem per exemple el dedicat al seu pas per un correccional, és realment terrible i angoixant llegir les coses que passen allà dins. Com explica amb detall les violacions i tortures a les que els nens eren sotmesos. O com un guàrdia tenia un negoci internacional de prostitució de nens. Un altre capítol increïble (no tant per la seva duresa com per la seva qualitat literària) és de la violació de la seva estimada amiga Ksjusa. En poc més de setanta pàgines explica la carrera contrarellotge per atrapar als agressors de la seva amiga autista, tota una història de acció i intriga que aprofita per fer un recorregut per totes les bandes criminals que habiten a la regió. Magistral.
Nikolai Lilin sembla algú llest, espavilat. En el llibre deixa entreveure dos passatges de la vida a la guerra dels Balcans, no els desenvolupa, tans sols en els ensenya. Ara acaba de sorgir la notícia de que està escrivint sobre aquesta etapa de la seva vida.
En definitiva, no sé si el que explica és fruit de la seva imaginació, una fórmula editorial per crear best sellers criminals o una història veritable. El que sí sé és que un llibre dur, obscur i realment apassionant.
Editorial: Proa
ISBN: 978-84-8256-610-8
Pàgines: 360 Pàgs
Preu: 19,95 €
Nicolai Lilin va néixer l’any 1980 a Bender, al Transdnièster, un territori de la República de Moldàvia, situat entre el riu Dnièster i Ucraïna, i proclamat independent el 1990. Crescut en el si de la comunitat dels urkes, després d’un duríssim servei militar a l’exèrcit rus, Lilin va decidir canviar de vida i, el 2003, va establir-se a Itàlia, on vivia la seva mare. Fa uns anys va obrir una petita botiga de tatuatges, especialitzada en l’antiga tradició del tatuatge siberià, en el qual excel·leix.
Envía una resposta