“Perdona si te llamo amor” és el títol d’un gran fenomen de la literatura recent. Escrita per Federico Moccia, la novel•la s’ha convertit en tot un referent pels nostres joves. Segurament que haureu vist ja alguna adolescent en el metro o en el bus submergida en un exemplar del llibre, veient-se reflectida en la història i sentiments que en ell es descriuen.
Doncs si aquí és així, a Itàlia ja és una bogeria, fins el punt que ja existeix una “ruta Moccia” a Roma, i els italianets i italianetes utilitzen les frases dels llibres de l’autor per grafitejar o imiten els protagonistes de la segona novel•la de Moccia segellant el seu amor lligant un candau en els fanals de pont Milvio, que actualment corre el risc d’enfonsar-se de tant d’amor que s’hi respira a la capital Italiana.
Moccia, que a banda d’escriptor és guionista i realitzador de Tv, de seguida va adonar-se’n de que aquell material podia explotar-se encara més, i que millor forma de fer-ho que rodant l’adaptació al cine. El film, estrenat en Itàlia fa dos anys, s’estrena ara en Espanya coincidint amb la publicació del nou llibre de Mocca, Perdona pero quiero casarme contigo, de la que també tindrem versió cinematogràfica.
L’argument del film, com el del llibre, explica com la vida d’Alex, un publicista d’èxit de gairebé 40 anys seriós i guapo, es veu trastocada per un huracà anomenat Niki, una noia de disset anys amb la que topa quan aquesta es dirigia a l’institut en moto. Un huracà ple d’alegria i saviesa que farà que Alex es plantegi velles veritats, idees fixes i els seus grisos costums, alhora que redescobreix el veritable amor. Un descobriment difícil d’acceptar.
La factura gairebé amateur i francament televisiva del film denoten que a Mocca li queda bastant per aprendre a dirigir cinema, però s’ha de dir que tant la direcció d’actors com el fluït seguiment del guió són prou bons com per elevar el film a cotes ben altes, assegurant-nos com a mínim passar una molt bona estona.
Cal destacar l’actuació de la secció masculina del repartiment, en especial de l’atractiu protagonista Raoul Bova (“Bajo el sol de la Toscana“, “Alien vs. Predator“), del que segur tornareu a sentir parlar, i al que li va com anell al dit un paper que juga molt amb aquelles vicissituds sofertes en l’anomenada crisi dels 40. Una crisi molt diferent segons els sexe del que la visqui.
És precisament el conjunt interpretatiu masculí el que dona força a un film que atrau tant a dones com a homes, ja sigui per pura atracció, romanticisme o identificació. I es que s’ha de dir que les rialles sobrevolaven el pati de butaques, sobretot d’aquells espectadors (homes) entrats en edat, que no podien aguantar-se el riure veient-se retratats a la pantalla. Ves per on, que curiós, Moccia ha hagut d’adaptar el seu llibre per fer-lo arribar als seus congèneres.
Envía una resposta