Quan un parla del cinema de Bahman Ghobadi no pot deslligar-lo de les circumstancies en que el realitza. Havent conegut el director en diverses edicions del Festival de San Sebastián i sentit de primera mà les dures condicions a què ha de fer front en els seus rodatges, meravella que ja siguin tres dels seus films els que hagin pogut obrir-se camí fins les nostes sales.

Després de ‘Media Luna’ i ‘Las tortugas también vuelan’, Ghobadi ens presenta “Nadie sabe nada de gatos persas“, una pel.lícula en la que ens narra les peripècies d’un noi i una noia que volen muntar un grup de música a l’Iran actual i sortir del país per anar a fer uns quants concerts. A través del seu periple, el director ens retrata les grans dificultats que han d’afrontar els artistes del seu país per obtenir un simple permís per cantar o tocar i com molts es veuen obligats a treballar en la clandestinitat o aconseguir llicències falses per poder fer música.

El què veiem a la pantalla, però, no s’ha d’oblidar que és el muntatge final d’un conjunt de fragments rodats eludint les autoritats, plantejant sets en llocs amagats i sortint a corre cuita un cop filmada l’escena i amb els actors improvitzant per agilitzar la producció. En aquest sentit, doncs, el què veiem reflexat a “Nadie sabe nada de gatos persas” sobre el món de la música és una pel.lícula que també mostra la realitat del propi cineasta pel què fa a les condicions en què ha de filmar les seves històries.

Així doncs, en termes de narrativa clàssica, la pel.lícula compta amb un guió molt erràtic i poc resolt en gran part de les seves situacions, que sembla més aviat un conjunt amb aire documental de petites microhistòries sense conclusió que serveixen d’excusa perquè escoltem la música que toquen i componen com poden els joves iranís avui en dia. I aquesta, la seva magnífica banda sonora, és el gran encert del film. Però vist el resultat potser hagués estat millor cenyir-se a l’esperit documental i evitar introduir les parts de ficció que, per les circumstàncies que sigui, no queden lligades.

Nadie sabe nada de gatos persas” resulta doncs un document altament interessant que s’ha d’apreciar més pel què intenta mostrar que pel com ho fa. Però també és una pel.lícula que tot i el colorit de molts dels seus fotogrames transpira un alt pesimisme fruit de la realitat que hi ha al darrera. A San Sebastián, Ghobadi ens reconeixia sentir-se totalment deprimit i trist per la situació que ell mateix i els artistes en general viuen a l’Iran, i que les seves pel.lícules són només petits cops d’aire que resulten l’excepció a aquest sentiment que l’envaeix. Realment això es comença a transmetre també al seu cinema, que tot i que segueix intentant tenir notes d’humor, cada vegada conté menys optimisme per les realitats que retrata.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies