Les adaptacions literàries sempre són difícils, una espècie d’arma de doble tall, que d’una banda proporciona un material de partida molt valuós, però que imposa les seves condicions, en ocasions impossibles de plasmar en un guió. Quan a més es tracta d’un relat tan conegut com Alícia, la complexitat es multiplica, i això que, com passa amb altres obres populars, són pocs els que l’han llegit i en realitat el seu coneixement es basa en altres adaptacions cinematogràfiques anteriors, que són nombrosíssimes, des del cinema mut fins a “barrio sesamo”, passant per les inevitables versions porno.

Des del punt de vista purament comercial també suposa un desafiament perquè els espectadors tenen una idea concreta de com han de tractar-se els seus personatges favorits, i no estan disposats a acceptar qualsevol cosa. D’altra banda, Tim Burton és un director amb una enorme legió de seguidors, fins i tot entre els que no són aficionats al gènere fantàstic, fins al punt que sembla l’únic capaç d’enfrontar-se a un repte semblant. Semblaria un encàrrec fet a la seva mida.

I per descomptat no crec que la pel·lícula decebi als seus incondicionals. De moment ha batut records de taquilla allí on s’ha estrenat. No entusiasma per res, però es deixa veure amb simpatia sense resultar avorrida. Té fins i tot algunes troballes creatives interessants, en concret l’animació d’animals antropomòrfics. El fet de veure parlant a un gos o una granota no és precisament una novetat, i no obstant això és just dir que, quan es fa bé, pot donar com resultat uns personatges molt especials. Ja ho deia Fernando Fernán Gómez, entre els dibuixos animats també hi ha bons i mals actors. A més la direcció artística està cuidada fins l’últim detella. El realitzador sap envoltar-se de col·laboradors de molt de talent, per a crear del no-res un món alhora fantàstic i creïble.

Burton ha afirmat que cap de les versions anteriors d’Alícia li ha interessat, una mica curiós ja que la més famosa adaptació és la de Disney de 1951, és a dir la mateixa productora que finança la seva pel·lícula en l’actualitat. Però mirat més atentament implica que tampoc li agrada massa la pròpia versió de Lewis Carroll. Ha donat a entendre que la història era si fa no fa que una successió de situacions aïllades, vagant a l’atzar d’un personatge boig a un altre, i amb la qual mai ha arribat a connectar emocionalment. Per descomptat cal donar-li la raó que en el llibre (o els dos per a ser correctes, “Les aventures d’Alicia en el país de les meravelles” i la seva continuació, “Rere el mirall”) no es troba el típic fil conductor que s’estila en les narracions cinematogràfiques. De fet és gairebé un manifest surrealista escrit amb mig segle d’anticipació. I per tant és comprensible que hagin decidit inventar una trama que li donés (un nou) sentit. Per exemple Alícia ja no és una nena sinó una dona a punt de casar-se. I el barretaire boig, a l’estar interpretat per Johnny Depp adquireix molta més importància, fins al punt que gairebé s’endevina un romanç entre ambdós, una interpretació que ha negat el director.

És a dir, que el guió és una adaptació lliure, aquest eufemisme que s’utilitza quan qualsevol semblança amb l’original és pura coincidència. Evidentment en aquest cas, per a evitar la ira dels afeccionats, han conservat diversos dels elements més recognoscibles com el gat de Cheshire o el conill blanc, però canviant la seva essència per a adequar-lo als motlles de Hollywood, de tal forma que no es diferencia molt de tantes altres pel·lícules actuals: un còctel edulcorat, amb tocs d’humor i esquitxat d’escenes d’acció, perquè agradi a la majoria d’espectadors potencials. Lamentablement alguns canvis són encara menys afortunats. El final de la pel·lícula és una batalla absurda contra un drac, calcada del model habitual d’espasa i bruixeria, en la qual l’única novetat consisteix, en una ostentació de pseudofeminisme, que en lloc d’un heroi masculí, és la pròpia Alícia l’encarregada de lluitar contra ell.

Un altre dels hipotètics al·licients per a triar aquesta cinta és que s’estrena en 3D. Es tracta d’una tècnica prometedora però que, almenys fins a ara, no afegeix massa valor de més a l’experiència cinematogràfica, més aviat al contrari, ja que imposa als creadors certes limitacions a l’hora de planificar la realització. De moment tan sols és un reclam una mica bast per a recuperar als espectadors, encara que és de suposar que arribarà un punt que aquests dubtes inicials seran superats per un canvi més profund en el llenguatge, que tregui veritable partit a la tercera dimensió. En aquest cas cal apuntar que Alicia no s’ha rodat en 3D, sinó de forma convencional en 2D. Ha estat després, en postproducció, quan s’han afegit els efectes de profunditat, una cosa que no ha agradat als nous missioners d’aquesta moda del cinema en relleu. A propòsit de la polèmica, James Cameron, el suprem sacerdot, que no sol tallar-se massa al parlar dels seus col·legues de professió, i que a més ja ha criticat amb duresa altres pel·lícules de Tim Burton, s’ha expressat amb total claredat: no té cap sentit.

Per altra banda, tampoc fa falta arribar a aquest grau de purisme. Gràcies al particular sistema de treball emprat en aquest film, resultava relativament fàcil la modificació a posteriori. La major part dels plànols amb actors s’han rodat en estudi, amb un fons verd, sense decorats, ni atrezzo, ni tan sols extres, tan sols els protagonistes. Després es van dedicar a crear els fons, pel que al tenir cada terme per separat era factible atorgar-li diferent sensació de profunditat. Ken Ralston, el supervisor d’efectes, ha dit que el referent més proper era “Qui va enganyar a Roger Rabitt?”, perquè hi ha molt pocs elements naturals i gairebé tot era animació generada per ordinador. Però fins i tot aquests escassos recursos reals estan modificats. No només s’ha manipulat el més obvi com l’exagerat cap de la reina vermella (Bonham Carter), sinó que hi ha tota una bateria de trucs molt subtils alterant les imatges. Per exemple la grandària dels ulls del barretaire (Depp) també està augmentat gairebé un 15%. Del personatge d’Stayne (Glover) només es conserva la cara, i tant el cos com la roba són animats. Des d’aquest punt de vista tècnic, el film és un èxit, sobretot perquè el plantejament visual era molt ambiciós. L’acabat que es buscava era essencialment naturalista encara que sense perdre el toc de fantasia. La tecnologia permet acostar-se cada vegada més a l’aspecte fotorealista, però es requereix veritables artistes per a assolir el delicat equilibri entre l’aparença d’una caricatura, típica dels dibuixos animats i una figura real.

És important aclarir que, malgrat la publicitat, no es tracta d’una pel·lícula per a nens, almenys no per als més petits. El llibre tampoc ho era, però més que res perquè el millor de l’obra de Carroll, l’humor àcid i intel·ligent dels seus diàlegs no estava orientat per a ells. Es tractava més aviat d’una excusa per a posar de potes enlaire les convencions de l’època, sense haver de donar massa explicacions. En canvi el llargmetratge de Tim Burton, que prescindeix d’aquest joc adult, és poc recomanable pel seu caràcter violent. I està relacionat amb el que s’acaba d’explicar sobre els efectes especials. Quan la imatge d’un film s’aparta de l’aparença estilitzada dels dibuixos animats, i es mostra amb un aspecte fotorealista, el to de la narració canvia per complet. Ens sembla molt divertit, per posar un exemple, que el coiot del correcaminos caigui damunt d’un cactus, però si se’ns mostra una representació aparentment real d’aquest personatge, travessat per espines i plorant de dolor, la impressió és tan forta que l’espectador acaba irremeiablement esglaiat. En concret, en aquesta pel·lícula hi ha un moment en el que a un monstre li treuen un ull, i el plànol és molt gràfic. I encara que al llarg del metratge Alícia és capaç de guarir-lo i fins i tot fer-se amiga seva, és una visió de les que no s’obliden.

De fet la versió de Burton té un aire molt més fosc i cruel que l’original. En el guió cinematogràfic s’atorga una justificació molt concreta a la bogeria dels personatges: la reina vermella ha convertit el seu món en un malson. Té als seus habitants sotmesos i terroritzats, una espècie de regne de terror que els ha fet perdre la raó. Fa l’efecte que hagués pogut ser un terreny fructífer per al realitzador, molt més personal, si s’hagués atrevit a explorat amb totes les seves conseqüències. No obstant això no acaba de decidir-se, o no li han permès fer-ho, entre el producte comercial, suposadament per a tots els públics, i l’obra d’autor que li hauria agradat, ja que això hagués suposat una taquilla potencial molt més restringida.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies