Creepy – La Finestra Digital

A diferència de l’antic president de la Cort Suprema dels Estats Units, l’editor Jim Warren no tenia interès en esbrinar la veritat del famós assassinat presidencial. La seva particular comissió estava composada més bé per monstres, vampirs, homes-llop i altres sers sobrenaturals, disposats encara a sembrar més por i confusió al paisatge nord-americà. Ara, Planeta DeAgostini exhuma els arxius de la revista “Creepy”, veritable obra mestra del còmic dels anys seixanta, per mostrar-nos el talent de creadors com Archie Goodwin o Al Williamson, en una cuidada edició de luxe.

Ara que vivim temps de relats expandits que tendeixen a oferir-nos infinites ramificacions (com bé sabem els soferts seguidors de “Perdidos“), resulta un veritable plaer tornar a l’època on es podia gaudir – a la televisió, la literatura o el còmic – de relats breus, impactants i, sí, també auto-concloents. “Amazing Stories” (la revista de literatura pulp i la sèrie de televisió, aquí estrenada com “Cuentos asombrosos”), les dues sèries d’Alfred Hitchcock, “La dimensió desconeguda” o “Tales from the Crypt” d’Entertaining Comics són algunes de les cimeres d’aquesta mena de material que trobava en el terror, el suspens o la ciència ficció les fonts d’inspiració per desenvolupar histories de curta durada.

Precisament, “Tales from the Crypt” de EC Comics, editorial comandada per Bill Gaines, va ser el model per Jim Warren a l’hora de crear revistes de còmics com “Creepy“, “Eerie” o “Vampirella“. Gaines va patir un fort revés quan les seves publicacions van rebre les pressions de la censura del Comics Code (un codi d’autoregulació de les editorials que servia per defensar-se de les acusacions de pervertir els menors que havien trobat ressò a certs sectors socials, emparant-se en les teories del delirant psiquiatra Fredric Wertham). Davant aquest panorama tan poc estimulant, Gaines va decidir abandonar el còmic juvenil per fundar la revista humorística per adults “Mad” – sens dubte, una altra obra mestra fonamental de l’art seqüencial -, i això va deixar un buit als cors maltrets dels lectors amants d’històries macabres, morboses i delirants, que només Warren podria tornar a omplir. “Creepy” homenatjava la tasca seminal de EC Comics, com explica prou bé l’expert Jon B. Cooke en la magnífica introducció que acompanya aquesta edició; però també rendia culte a les antigues pel·lícules de terror de la Universal (vegin la sorprenent semblança de l’egiptòleg Baxter amb Boris Karloff, a l’historieta “El guardarropa de los monstruos“, que trobaran en aquesta recopilació), als films de la britànica Hammer i als relats fundacionals dels escriptors Edgar Allan Poe, Bram Stoker o Ambrose Bierce, adaptats a algunes de les històries de “Creepy”.

La fórmula va escandalitzar alguns – el Dr. Wertham considerava aquests còmics escombraries demoníaques -, però va seduir a un públic nombrós, fins arribar a espectaculars tirades de tres milions d’exemplars. El secret: fitxar als millors autors per desenvolupar, en només vuit pagines, sorprenents histories, gràcies a guions de ferro amb l’inevitable gir final inesperat, i a un blanc i negre de caire expressionista que permetia el lluïment dels artistes.

Les variacions Goodwin

Sens dubte, si va haver algú, apart de Warren, responsable d’aquest alt nivell creatiu, aquest va ser l’ editor d’històries, guionista i ocasional dibuixant Archie Goodwin. Abans d’abandonar la companyia Warren per dedicar-se als superherois (la línia Epic Comics i les novel·les gràfiques de Marvel són algunes de les seves aportacions més destacades d’aquesta etapa posterior), Goodwin va tenir temps de produir un grapat d’obres mestres on introduïa variacions entorn els mites del vampirisme, els homes-llop, Frankenstein i, en general, els contes clàssics de terror. Les que podríem considerar les seves “variacions Goodwin” del terror es basaven en una reescriptura, fresca i desinhibida, dels codis del gènere que sortien així revitalitzats. A més, va saber esprémer el talent d’un equip de dibuixants, com Al Williamson, Frank Frazetta (a qui Planeta DeAgostini ja va retre homenatge amb la publicació de l’àlbum “Death Dealer“), Steve Ditko, Alex Toth, Neal Adams o Joe Orlando, disposats a donar el millor d’ells mateixos per pur respecte vers al mestre.

En aquest primer volum, destaquen especialment algunes joies, com ara “Una historia de éxito”, un relat inspirat en un artista real de tires de premsa, on el traç proper a Alex Raymond de Al Williamson (no casualment acabaria il·lustrant les aventures de l'”Agente Secreto X-9″, creat per Raymond) i la ironia de Goodwin donen forma a la venjança post.mortem d’un grup de creadors fantasmes del còmic (aquí en diríem “negres”) sobre l’home que es va aprofitar del seu talent. Pur art meta-referencial, com poden veure. També destaca el to gairebé neorealista de “¡Juego y diversión” de Goodwin i Orlando, on els esperpèntics personatges recorden les criatures més patètiques i desvalgudes de les vinyetes novaiorqueses de Will Eisner. Per últim, la meva debilitat personal: les dues histories dedicades a Adam Link, un prometeic e incomprès robot, que ja va protagonitzar una sèrie de relats curts a “Amazing stories” abans de ser adaptat al còmic per un dels seus autors, Otto Binder. Amb el títol de “Yo robot” – que desprès s’apropiaria l’editor de la famosa novel·la d’Isaac Asimov -, Binder i Orlando ens presenten les desventures d’un autòmat, que si per alguna cosa destaca és per la seva humanitat, envoltat de sers hostils disposats a marginar-lo i hostilitzar-lo a causa de la seva diferencia essencial. L’habilitat dels autors per fer humà un simple munt de ferralla va aconseguir commoure als lectors, provocant que Adam Link es convertís en un convidat recurrent a la revista d’en Jim Warren.

Una edició de luxe

Si tot el que els hi he comentat, no ha provocat uns irrefrenables desitjos d’endinsar-se en la lectura dels arxius de l’oncle Creepy (el cadavèric personatge que sempre introdueix les histories de la publicació), deixin-me afegir una darrera raó. La nova edició espanyola no només recopila els primers cinc números de la llegendària revista en una presentació impecable, sinó que, a més, reprodueix les portades originals, les cartes dels lectors del moment i, fins i tot, els increïbles anuncis publicitaris de l’edició original. Una mosca gegant (amb trompa de succió inclosa!), una serp gegant de goma inflable (tres metres de llargada!), una màscara d’un personatge anomenat l'”home misteriós” que més bé semble un accessori de bondage, una planta carnívora o un esquelet humà de 1’82 metres!, definit a la publicitat com “la criatura del espacio interior”, són algunes de les mostres d’un delirant i divertit merchandising, totalment irrecuperable en els ensopits temps actuals. Ja ho veuen: “Creepy” ofereix entreteniment de qualitat, ia més un, document històric impagable, en un mateix volum.

Com diu el propi oncle Creepy, sense cap mena d’embuts: “Grabaos esto en la mente: ¡Este no es un comic más! Esta es una revista (…) que porta un mefistofélico mensaje a cada aspirante a necrófago que lo lea“. Deixin-se temptar pel diable, doncs, sense por! L’oncle Creepy i jo mateix li ho aconsellem.