Coses de la distribució cinematogràfica, fa anys que els remakes serveixen perquè la industria nordamericana faci arribar al gran públic històries que industries amb menys poder d’arribada a les sales ja havien explicat abans, sovint amb menys mitjans però més encert i originalitat. Aquesta setmana ens n’arriba un altre, ‘Brothers’, o la versió de Jim Sheridan del film del mateix nom que la danesa Susanne Bier havia filmat al 2004.
Encapçalada ara per un repartiment més luxós (Natalie Portman, Tobey Maguire i Jake Gyllenhall), ‘Brothers‘ gira entorn de la familia formada pels germans Tommy i Sam Cahill, i l’esposa i les filles d’aquest últim. Capità de l’exèrcit destacat a Afganistan, Tommy és atacat i capturat per l’enemic que el mantindrà segrestat en dures condicions mentre a casa tots el donen per mort. En la seva absència, la seva dona, Grace, troba el suport i la companyia del seu cunyat per tirar la familia endavant. Però quan Sam aconsegueix tornar a casa tota la familia haurà de tornar-li a fer un lloc a les seves vides i patir els traumes de la guerra.
La versió que Sheridan obté d’aquest material és un melodrama correcte però sense un resultat global massa memorable i que no aporta res millor que la pel.lícula original que pretén refer, més enllà de la factura tècnica. Bier havia aconseguit transmetre amb eficàcia els dilemes morals dels protagonistes i els efectes del monstre de la guerra en el fràgil nucli familiar, posant la mirada en el naixement de l’amor entre la dona del soldat desaparegut i el germà del seu marit.
Aquí, el director agafa molt amb pinces la relació entre Grace i Tommy, i es centra més en la particular evolució dels dos germans, un proclamat heroi per la seva pròpia familia però que torna d’entre els morts convertit en un extrany, i l’altre ovella descarriada que acaba sorprenent a tots pel seu bon cor.
A l’irlandès Sheridan (‘Mi pie izquierdo’, ‘En el nombre del padre’, ‘En America’), que tot i treballar a Hollywood encara se li endevina l’ànima europea, sí cal reconèixer-li que en el terreny en el què ha decidit moure’s aconsegueix facturar una pel.lícula que no resulta ni lacrimògena, ni sensiblera, ni patriotera, i que té un aire prou independent de qualsevol ubicació concreta com per donar-li credibilitat. Però també se li ha de retreure a la història que avança a batzegades, com buscant uns punts culminants que no acaben de ser prou intensos excepte en els minuts finals. En aquest sentit se li troba a faltar la cruesa i la visceralitat que traspuaven els altres títols de la seva filmografia. Això i que li costa encarrilar el tempo amb una primera meitat massa lenta i un final massa ràpid que culmina de manera oberta sense oferir les respostes que els espectadors més còmodes de ben segur esperen trobar en un producte com aquest.
Al mateix ritme desigual avancen les interpretacions; des d’un principi en què costa ubicar a Natalie Portman com a experimentada mare de dues nenes o a Maguire com a curtit soldat, fins a un final en què els tres protagonistes han acabat convencent en un terme just al públic per la interpretació dels seus personatges. Sobretot Gyllenhal que resulta el més convincent en la seva evolució.
Correcta doncs, però a ‘Brothers‘ no se li endevina altra fi que apropar al gran públic una història que ja va explicar millor una senyora de la freda Dinamarca i, sense anar més lluny, molts altres que ja han tocat el mateix tema en el passat.
Envía una resposta