Pájaros de papel és la història d’una família poc tradicional, sense unió de sang però amb tots aquells valors que defineixen una gran família. És la història d’un grup d’artistes de vodevil que sobreviuen com poden en un temps on a falta de pa bons són els aplaudiments. Ells són el músic Jorge del Pino (Imanol Arias), el ventríloc Enrique Corgo (Lluís Homar), la cupletista Rocío Moliner (Carmen Machi) i l’orfe Miguel (Roger Príncep), i junts uniran esforços per trobar aquell lloc on no només puguin menjar sinó també dormir sense por.
Un gran home gairebé de la família, Emilio Aragón, debuta en la direcció cinematogràfica amb un film que desborda sensibilitat. Després de fer de pallasso, actor televisiu, presentador, músic, director de la Sexta, Emilio Aragón continua trobant formes d’expressió, i Pájaros de papel és el seu nou mitjà per dirigir-se a tots nosaltres com sempre ho ha fet, amb humilitat, professionalitat i sobretot un cor molt gran.
Pájaros de papel resulta una experiència molt emotiva, d’aquelles que agrada compartir i et fa pensar en tot allò que realment importa: les persones que ens estimem i sabem que ens estimen. Una sensació, que d’altra banda, sempre ha sabut transmetre generació rere generació la família Aragón.
I quan les coses és fan des de la passió es nota. Una forma de treballar que s’encomana i fa que tot l’equip, tant tècnic com artístic, tregui el millor de sí. Amb una ambientació perfecta de l’Espanya de la postguerra, amb una acurada fotografia, disseny de vestuari i maquillatge, i amb una banda sonora (del propi Emilio Aragón) molt encertada, només faltava que el repartiment estigués a l’alçada. I de fet així ha estat.
Malgrat la col·lecció de rostres marcadament televisius de bona part dels intèrprets, amb la consegüent i inevitable identificació dels actors amb els personatges que els han fet més coneguts, arriba un moment en el film en que aconseguim treure’ns del cap a Antonio Alcántara, a Aída o l’Antúnez de Camera Café. Cal remarcar la bona química que transmeten tots plegats, però sobretot (i qui sap si és per ser el menys televisiu de tots ells) és Lluís Homar el que més destaca. Si ja ens va sorprendre amb la seva ceguera a “Los Abrazos Rotos“, ara ho torna a aconseguir amb Enrique Corgo, un personatge gai que escapa de qualsevol clixé.
Amb tot plegat, Pájaros de papel resulta l’elecció perfecta per compartir un cinema en família, sigui del tipus que sigui. Això sí, que s’abstinguin tots aquells que esperin un film rigorós sobre la guerra civil espanyola, però sobretot, aviso, “Pájaros de papel” està contraindicat a tots aquells de cor diabètic, no sigui que la dolçor inherent al film els provoqui una greu pujada de sucre.
Envía una resposta