Miguel Mihura es considerat un dels màxims exponents del teatre de l’absurd i d’humor en espanyol. Participà de guionista a pel•lícules com “Bienvenido Mister Marshall” i el 1932 escrigué “Tres sombreros de copa”. L’obra es caracteritza per un diàleg ràpid, ple d’ingeni, provocador. Frases com “siempre me baño con dos focas” o “yo tendré paciencia y lograré tener cabeza de vaca y cola de cocodrilo” confegeixen un text a estones digne dels germans Marx. Malgrat la incorrecció política de què actualment se l’acusaria –sobretot per les referències “al negro”—hauria d’haver resultat un espectacle en què el somriure no s’esborrés de les cares dels espectadors. La complicitat amb aquests és constant! Els jocs lingüístics i els diàlegs impossibles són, quan llegim l’obra, fantàstics. Però la posada en escena de Truss espectacles la destrossa del principi a la fi, i fa que un espectacle que hauria d’haver estat memorable ho sigui però per raons ben diferents.

L’argument: senzill i sense complicacions. L’excusa perfecta pel lluïment lingüístic, pels jocs de paraules i, de passada, la crítica social. Un home és a punt de casar-se i, just la nit abans, se li obren les portes d’un món de llibertat desconegut per a ell. Però en una obra d’aquest tipus en realitat el que importa és el “com” passen les coses i no tant el “que” passa.

El ritme: un diàleg trepidant i boig com el de “Tres sombreros de copa” hauria d’haver estat ràpid, sense pauses. Un diàleg d’aquesta mena no ha de donar treva a l’espectador que ha de riure de l’estirabot quan ja n’escolta un altre. Al Guasch teatre el temps es va aturar. La incomoditat de les cadires es va fer patent i les dues hores reals es van duplicar.

El diàleg: com anem apuntant, el diàleg de Mihura és absurd, provocador, accelerat. És un diàleg que ha de ser escoltat perfectament per l’espectador i hauria de ser dit amb força i passió. Res de tot això. Cap dels personatges està a l’alçada –i dic personatges—però n’hi ha un que és especialment soporífer: l’amo de la fonda en què té lloc l’acció. Increïble.

Els actors: aquest punt és delicat perquè hom no sap mai si l’actor no sap actuar o és el director –en aquest cas directora—el culpable de la mala interpretació. Intuïm els mals professionals però no estem segurs d’on hi ha la frontera entre la incompetència (que freguen alguns dels personatges secundaris) o la imposició als actors de determinats tics infumables per part del director.

La música: en ocasions estava tan alta que no se sentia el diàleg. Potser era fet expressament per esdevenir, encara més, un espectacle digne del millor teatre de l’absurd?

El vestuari: de vegades la falta de pressupost es pot suplir per la imaginació. En aquest cas, sobretot pel que fa el vestuari femení, malauradament no ha estat així. Pengim-penjam seria l’expressió exacta –i benèvola.

La il•luminació: hi havia zones de l’escenari fosques que feien que en determinades escenes els actors estiguessin mal il•luminats. La intensitat de la llum anava fluctuant aleatòriament.

En definitiva, un espectacle prescindible que, ens sap greu, fa malbé una obra digna –a excepció de les referències racistes que, per què no?, es podrien haver eliminat amb una mica de típpex.


Es pot veure a: Teatre Guasch
Intèrprets: Marcos Núñez, Pol Torras, Sandra Sánchez, Cristian Aquino, Sandra Olmedo, Loli Menor, Josep Miquel Muñoz, Quim Garriga, Pau Gomez, Jordi Gispert.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies