Anvil: The Story of Anvil és una obra de la què se n’ha parlat molt a partir de la seva estrena al Festival Sundance 2008 i que ha recollit molt bones crítiques arreu, moltes de les quals la qualifiquen d’obra mestra del gènere. Amb “This is Spinal Tap” (el fals documental que parodiava el món del Rock) i “Some Kind of Monster”, (el reality show on Metallica ensenyaven les seves misèries) com a referents més o menys propers, aquest film té el valor afegit d’explicar-nos una història molt humana i emotiva, que ens mostra el poc glamurós revers del “Show Business”.
A l’any 1983, en plena explosió del Heavy Metal, el grup canadenc Anvil està jugant a la primera divisió del Rock Dur i són convidats a tocar en el festival Super Rock al Japó, on comparteixen cartell amb bandes com ara Scorpions, Bon Jovi o Whitesnake. Vint-i-cinc anys després, els dos membres fundadors de la banda “Lips” Kudrow (veu i guitarra) i Robb Reiner (bateria), continuen junts al grup i estan a punt d’enregistrar el seu tretzè disc, però no poden viure de la música i treballen de repartidor en una empresa de catering i a la construcció, respectivament.
Malgrat les bones perspectives Anvil mai no van aconseguir consolidar-se com un grup de referència. En aquest sentit els testimonis d’alguns companys de professió, amb els quals s’inicia el documental, com ara Lemmy (Motorhead), Tom Araya (Slayer), Scott Ian (Anthrax) o Slash (Guns’n’Roses) són eloqüents: únanimement respectats, en el seu moment Anvil van ser una banda innovadora (precursors del Trash Metal) que va exercir una poderosa influència sobre el gènere metàl•lic; com dirien els americans tenien What it Takes, allò que cal tenir per triomfar, però no van poder.
El documental se centra en els esforços actuals de “Lips” i Reiner per tirar endavant amb el grup. Després de 30 anys de carrera i malgrat innumerables penúries continuen fent música, confiant encara en aconseguir l’èxit que mereixen i que els ha donat l’esquena. Una de les seves últimes esperances és una gira europea, organitzada per una fan italiana sense cap experiència prèvia com a manager, que resulta ser un monument a l’absurd i amb moments especialment delirants als països de l’est: tota mena de problemes logístics, concerts en locals sòrdids, promotors desaprensius i la cirereta que representa la participació en l’exòtic fesival “Monsters of Transilvania”, al qual assisteixen 174 espectadors.
Lluny de desmoralitzar-se, els Anvil continuen insistint i contracten un productor prestigiós (Chris Tsangerides) per a que es faci càrrec del seu nou disc, cosa que els obliga a hipotecar-se i a recórrer a familiars i amics per tal de poder finançar-lo i dóna peu a noves situacions problemàtiques: baralles en el grup, negativa de les companyies discogràfiques a distribuir el disc, tensions familiars, etc. Lluitant contra tot i contra tots i obligats a autogestionar-se, finalment els Anvil obtenen una petita satisfacció al Japó, de tal manera que el cercle es tanca (el film comença a Tokyo) i deixa pas a una petita escletxa d’esperança que els anima a perseverar.
La principal virtut de “The Story of Anvil” és la seva impecable estructura argumental que, tot i respectar en tot moment el caràcter documental, utilitza alguns recursos narratius propis del cinema de ficció (Sacha Gervasi, el director, és guionista professional) per fer la història més empàtica i propera a l’espectador. De fet no cal ser, ni molt menys, fan del Heavy per gaudir de la pel•lícula: al cap i a la fi “The Story of Anvil” és un relat sobre la vida de dos paios senzills que viuen i respiren música; un relat sobre l’amistat, la fe en un mateix, el compromís, la passió i l’esperit de lluita, que conté algunes lliçons vitals que es podrien resumir en una reflexió que “Lips” Kudrow fa durant el film:
Al final allò que compta, el més valuós, són les persones que has conegut, els llocs on has estat, les experiències que has viscut… Això és la vida.
Envía una resposta