El 1960, en l’Anglaterra conservadora que encara no havia viscut l’esclat del moviment hippie, Lynn Barber va fer una d’aquelles eleccions vitals que et canvien per sempre, que t’obren els ulls i t’impulsen a deixar la infantesa per descobrir les singularitats del món adult, les bones i les dolentes. Quatre dècades després, Nick Hornby (“High fidelity”, “About a boy”) adapta les memòries d’aquesta escriptora britànica i el danès Lone Scherfig (“Willbur se quiere suicidar”, “Italiano para principiantes”) plasma el relat a la gran pantalla.

La història va més enllà d’un drama romàntic, del gastat “noi coneix a noia”, tot i ser el punt de partida. Jenny (Carey Mulligan) és una intel·ligent adolescent que somia en alguna cosa més que en rebre una educació d’elit i integrar una família modèlica. Jenny representa l’esperit rebel, les ganes de trencar motlles d’una generació que a començaments dels seixanta encara no ha despertat. Jenny escolta música francesa, parla la llengua de Voltaire i Rosseau així que pot, imagina el dia que trepitjarà París i fuma d’amagat mentre espera a tenir ales.

L’empenta definitiva arriba amb David (Peter Sarsgaard), un home que ronda la trentena i que l’encisa amb tot el que ella sempre ha somiat: una vida bohemia, trencadora i esbojarrada. David la introdueix en el sexe i l’amor, i l’hipnotitza amb un halus de misteri que s’esvaeix de mica en mica.

La relació mal vista socialment per la diferència d’edat que els separa desperta l’admiració de les companyes i l’enuig del professorat, sobretot de la directora del centre –un paper massa petit i fugaç per a una actriu de la talla d’Emma Thompson. Jenny ha de triar seguir amb el seu amant o acabar el batxiller per ingressar a la universitat d’Oxford. Una elecció que li demostrarà que res és el que sembla i l’abocarà a les primeres amargors i desenganys de la vida.

La pel·lícula esdevé un retrat acurat de l’època gràcies a l’excel·lent ambientació i unes interpretacions més que dignes. Carey Mulligan, que encarna la protagonista adolescent malgrat tenir 22 anys, ja ha recollit diversos premis, entre els qual hi ha el BAFTA a la millor actriu i és candidata a l’Òscar en la mateixa categoria, al costat de Meryl Streep i Sandra Bullock. El rostre i les maneres de la jove actriu britànica dibuixen l’evolució de la protagonista amb tots els matisos possibles: innocència, anhel, picardia, ràbia, dolor i maduresa.

An education” evidencia l’equilibri necessari entre rebre una educació i viure la vida, com a segona escola. És una obra discreta, modesta, que no sorprèn ni revela res de nou. Probablement no serà un clàssic però sens dubte suposarà un abans i un després en la carrera de Carey Mulligan. Si us agrada el cinema ben ambientat, on es posen de relleu sentiments i emocions abans que efectes especials i ritmes frenètics, aquesta és la vostra.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies