El 1960, en l’Anglaterra conservadora que encara no havia viscut l’esclat del moviment hippie, Lynn Barber va fer una d’aquelles eleccions vitals que et canvien per sempre, que t’obren els ulls i t’impulsen a deixar la infantesa per descobrir les singularitats del món adult, les bones i les dolentes. Quatre dècades després, Nick Hornby (“High fidelity”, “About a boy”) adapta les memòries d’aquesta escriptora britànica i el danès Lone Scherfig (“Willbur se quiere suicidar”, “Italiano para principiantes”) plasma el relat a la gran pantalla.
La història va més enllà d’un drama romàntic, del gastat “noi coneix a noia”, tot i ser el punt de partida. Jenny (Carey Mulligan) és una intel·ligent adolescent que somia en alguna cosa més que en rebre una educació d’elit i integrar una família modèlica. Jenny representa l’esperit rebel, les ganes de trencar motlles d’una generació que a començaments dels seixanta encara no ha despertat. Jenny escolta música francesa, parla la llengua de Voltaire i Rosseau així que pot, imagina el dia que trepitjarà París i fuma d’amagat mentre espera a tenir ales.
L’empenta definitiva arriba amb David (Peter Sarsgaard), un home que ronda la trentena i que l’encisa amb tot el que ella sempre ha somiat: una vida bohemia, trencadora i esbojarrada. David la introdueix en el sexe i l’amor, i l’hipnotitza amb un halus de misteri que s’esvaeix de mica en mica.
La relació mal vista socialment per la diferència d’edat que els separa desperta l’admiració de les companyes i l’enuig del professorat, sobretot de la directora del centre –un paper massa petit i fugaç per a una actriu de la talla d’Emma Thompson. Jenny ha de triar seguir amb el seu amant o acabar el batxiller per ingressar a la universitat d’Oxford. Una elecció que li demostrarà que res és el que sembla i l’abocarà a les primeres amargors i desenganys de la vida.
La pel·lícula esdevé un retrat acurat de l’època gràcies a l’excel·lent ambientació i unes interpretacions més que dignes. Carey Mulligan, que encarna la protagonista adolescent malgrat tenir 22 anys, ja ha recollit diversos premis, entre els qual hi ha el BAFTA a la millor actriu i és candidata a l’Òscar en la mateixa categoria, al costat de Meryl Streep i Sandra Bullock. El rostre i les maneres de la jove actriu britànica dibuixen l’evolució de la protagonista amb tots els matisos possibles: innocència, anhel, picardia, ràbia, dolor i maduresa.
“An education” evidencia l’equilibri necessari entre rebre una educació i viure la vida, com a segona escola. És una obra discreta, modesta, que no sorprèn ni revela res de nou. Probablement no serà un clàssic però sens dubte suposarà un abans i un després en la carrera de Carey Mulligan. Si us agrada el cinema ben ambientat, on es posen de relleu sentiments i emocions abans que efectes especials i ritmes frenètics, aquesta és la vostra.
Envía una resposta