Scorsese col·labora per quarta vegada amb Leonardo DiCaprio per dur-nos aquest thriller psiquiàtric, “Shutter Island”, on s’hi afegeixen Mark Ruffalo, Ben Kingsley i Max Von Sydow entre altres. L’any 1954, l’agent federal Teddy Daniels (Leonardo DiCaprio) arriba a Shutter Island amb una missió especial: investigar la desaparició d’una assassina internada a l’hospital de malats psíquics.
El director Martin Scorsese, guanyador d’un Òscar per “Infiltrados” i responsable de títols com “El cabo del miedo“, “Casino” o “Uno de los nuestros“, adapta la novel·la homònima i best-seller de suspens de Dennis Lehane, autor de títols com “Mystic River” i “Adiós, pequeña, adiós” i guionista en diversos capítols de la sèrie de televisió “The wire“.
L’acció del film se situa en l’any 1954, en ple apogeu de la Guerra Freda. L’agent federal Teddy Daniels (Leonardo DiCaprio) i el seu nou company, Chuck Aule (Mark Ruffalo) es traslladen a la misteriosa illa de Shutter per investigar la inexplicable desaparició d’una perillosa assassina múltiple.
El nou film d’Scorsese és una inquietant història de misteri i intriga psicològica, un thriller psicològic vaja. La pel·lícula comença com un thriller amb totes les de la llei (l’arrancada del film és molt intensa) i de mica en mica evoluciona deixant pas a la part més psicològica i paranoica del film. Tots els habitats de Shutter semblen sospitosos, des dels psiquiatres arrogants, passant pels vigilants de seguretat o els infermers fins a acabar en els perillosos psicòpates que s’hi tracten. El nostre protagonista -un convincent Leonardo DiCaprio- haurà de seguir pistes i rumors en un entorn que no és precisament acollidor, on res és el que sembla i on s’haurà d’acabar enfrontant als traumes personals que arrossega.
Scorsese barreja, com a director hàbil que és, les convencions del cine de terror, el film noir i el thriller, amb un toc de sobrenatural, la claustrofòbia pròpia d’una illa aïllada en una tempesta i la paranoia de no confiar ni en res ni en ningú. Que l’argument ens situï en l’any 1954, un temps en què els nord-americans estaven abocats a la caça de bruixes del senador McCarthy i la guerra freda també hi ajuda força.
El resultat de tot plegat és una pel•lícula tensa, complexa, hipnòtica, també excessiva i tramposa -amb trampa previsible- a la vegada que confusa i una mica irregular. La incorporació de somnis i visions de manera creixent en la trama principal genera una mica de desconcert mentre que a la vegada genera expectatives sobre la resolució del cas. Unes expectatives que al final podríen no veure’s complertes quan s’arriba a saber la veritat de tot plegat. Un film que no és el millor d’Scorsese ni tampoc serà el més memorable, però que atrapa a l’espectador durant les més de dues hores de projecció. Segurament un dels films més comercials d’aquest director.
Envía una resposta