Ja fa un temps que vampirs, zombis i d’altres criatures obscures volten pels cinema actual. Però la veritat és que ja en aquells màgics inicis del cinema, els directors i els grans i petits estudis han volgut explorar aquest món tant tèrbol amb la fascinació típica que sorgeix d’allò que ens espanta però també ens atreu.
D’aquesta manera, sota els estudis Universal dels anys 40, l’artesà George Waggner dirigia “El hombre lobo“, protagonitzada per Lon Chaney Jr, en un intent de crear un altre monstre cinematogràfic a l’alçada de Dràcula i Frankenstein. No era la primera vegada que l’home llop apareixia en cine (l’any 1935, Stuart Walher va filmar “The Werewolf of London“), però ha estat la versió de Waggner la que ha aconseguit el títol de “pel•lícula mítica”, malgrat que certament no aconseguís el mateix èxit que les protagonitzades per Karloff o Lugosi, convertits en autèntiques icones dels personatges que interpretaven.
Anys més tard vindrien altres versions com la superior, cinematogràficament parlant, “La Maldición del Hombre Lobo” (1961) de Terence Fisher per a la Hammer, l’espanyola “El bosque del lobo” (1970) del gallec Pedro Olea, la visualment atractiva “Un hombre-lobo americano en Londres” (1981) de John Landis, director també de la transformació licàntropa de Michael Jackson a “Thriller” (1983) , i fins i tot mirades divertides com la del director Rod Daniel a “Teen Wolf” (1985) amb un Michael J.Fox passant-s’ho bomba amb el cos cobert de pèl.
Ara, i com ja van fer Francis Ford Coppola i Kenneth Branagh amb “Dràcula de Bram Stoker” i “Frankenstein“, es tracta d’actualitzar un clàssic. Amb una tecnologia a anys llum de l’original i amb Benicio del Toro i Sir Anthony Hopkins com a protagonistes, el projecte semblava que no acabaria d’estrenar-se. Amb un canvi de director (de Mark Romanek a Joe Johnston) a poques setmanes de l’inici de rodatge, les noves escenes que es van haver de gravar una vegada ja finalitzat el rodatge, i els repetits aplaçaments de la data d’estrena, tot semblava pronosticar un desastre. I de fet així ha estat, tot i que els productors del film assegurin haver aconseguit un entreteniment de qualitat, una història bella, rica, gòtica i tràgica.
I és que el film resulta, sobretot, ridícul. Falla el desenvolupament de la història, amb una combinació gens homogènia d’estils, fracassant tant en la seva vessant reflexiva com la més d’acció. La relació entre els personatges queda poc definida, poc intensa, planera. Infumable la baralla licàntropa entre pare i fill, que fa riure quan no ho havia de fer. En quant a les escenes d’acció, un dels principals reclams del film, són, en el seu gruix, poc importants i encara menys espectaculars, amb coreografies pròpies de parvulari. I sí, les transformacions d’home a llop estan molt bé, però molt més efecte feia fa gairebé 30 anys la de Michael en la seva ‘thriller night’.
Ni tan sols la resultona banda sonora de Danny Elfman, amb una essència semblant a la del treball de Wojciech Kilar pel Dràcula de Bram Stocker, ni la bona ambientació gòtica del Londres de finals del s.XIX, aconsegueixen que l’espectador entri en la història.
Tot s’ha de dir, al final de la projecció a la que vaig assistir, un espontani va començar a aplaudir. Potser hi ha esperança i el film trobi espectadors fascinats. O potser el que celebrava aquell espontani és que per fi havia passat la (excessiva malgrat tot) hora i mitja que dura el film.
Envía una resposta