“Cyrano de Bergerac” d’Edmond Rostand

Divendres s’estrenava Cyrano de Bergerac al Guasch Teatre, un clàssic del segle XIX escrit per Edmond Rostand i basat en la vida d’un personatge real, un escriptor del segle XVII anomenat Hercule Savinien de Cyrano. Aquest, segons asseguren les males llengües, fou un bon vivant amb un toc de llibertinatge que escrigué obres com L’Autre Monde ou les États et empires de la lune. Edmond Rostand, però, es va quedar només amb la vessant romàntica del seu model i va construir una història d’amor i desamor que no té gaire que envejar a les grans tragèdies romàntiques de la història de la literatura.

La trama de l’obra és prou coneguda: Cyrano pateix un defecte físic molt evident, això és, un enorme nas que provoca algun que altre conflicte ja que ningú en pot parlar en la seva presència. També és la causa de la inseguretat del protagonista a l’hora d’estimar les dones i el motiu que fa que amagui el seu amor cap a Roxana, la seva cosina estimada que, com no podia ser d’una altra manera, no n’està d’ell. Però el nas no impedeix a Cyrano escriure com els àngels. Sap expressar els seus sentiments amb paraules tan boniques i manyagues que Cristián –un company d’armes—li demanarà que escrigui les cartes d’amor adreçades a Roxana en el seu nom. Això, cap el final de l’obra, serà descobert per la noia i provocarà un desenllaç que no revelarem però que, com dèiem al principi, és a l’alçada dels grans finals de la literatura universal.

L’obra conserva l’esperit de l’original fins el punt de ser interpretada en vers. Però això, lluny del que pugui semblar, no li resta emoció i ritme a l’escena. L’adaptació d’Albert Pueyo és molt encertada; no ens mostra un Cyrano estrany al que coneixem, simplement ens mostra el Cyrano clàssic, el que ha estat representat milers de vegades des de fa ja un segle i escaig.

Quant la interpretació sembla que al principi els nervis traïssin els actors, però a mesura que anava desenrotllant-se la trama aquests campaven amb desimboltura pel minúscul escenari del Guasch teatre, regalimant passió, empenta i ganes. Són destacables els dos protagonistes principals, interpretats pels veterans Anna Toro i Albert Pueyo. Els actors amb papers més secundaris ho van fer de manera digna. Segurament el que menys ens va agradar va ser el Marquès, un pèl sobreactuat, interpretat pel Jordi Goldo. A tall d’anècdota cal remarcar un detall que va fer que la platea murmurés –i que fins i tot se sentís alguna riallada, just a l’escena final en què el nas es va despendre de la cara del Cyrano. Afortunadament la professionalitat dels actors va salvar la situació.

És lloable el resultat obtingut pel Magatzem d’Ars en aquesta aventura cavalleresca –fins i tot hi ha escenes de capa i espasa!—i ho és, principalment, perquè els recursos són limitats però, això sí, ben aprofitats. Sembla mentida el que poden donar de si una bona banda sonora, tres bastides, dos tamborets i poca cosa més. I una peça clàssica, no ho oblidem.