Ja la vam veure a la darrera edició del Festival de Cine de San Sebastián, on també vam poder entrevistar el seu director i la seva protagonista. Hem estat a l’aguait en la seva meteòrica carrera de festival a festival, i d’aquesta nova etapa de recollida de premis. Finalment arriba a les nostres sales comercials. Es tracta de Precious, la pel•lícula de Lee Daniels basada en la novel•la ‘Push’ de Sapphire.
La pel•lícula explica la història de Claireece ‘Precious’ Jones, una noia de només 16 anys per a la que la felicitat només existeix en somnis. I és que a Precious tot sembla anar-li malament. Pateix d’obesitat, és analfabeta, espera el seu segon fill del seu propi pare, i viu a Harlem amb una mare que no l’ajuda i que sembla existir només per fer-li la vida encara més difícil. Amb l’ajuda de la seva nova mestra (de l’institut per a casos desesperats on Precious acaba de ser admesa) descobrirà que sempre hi ha alguna cosa que sabem fer bé.
Un drama humà en estat pur. Precious seria la convidada perfecta en qualsevol reality de la graella televisa. Una història de misèries però també de superació. Una història que ni Oprah Winfrey hagués pogut ignorar. I de fet no ho va fer, i és que Oprah no es va poder negar a acceptar el caramel de convertir-se en una de les productores del film. Fet que també ha estat un regal per un film independent com aquest, que a més que pel nom d’Oprah s’ha vist recolzat per el de dos artistes de la cançó molt populars: Mariah Carey i Lenny Kravitz, que actuen (i de forma correcta) en el film.
Però més enllà dels noms, la clau de l’èxit d’aquest film recau en les interpretacions, tant de la seva protagonista (Gabourey Sidibe) com la de la seva mare, interpretada a cor i ànima per Mo’Nique, que ha sabut treure-li tot el suc a un personatge amb escenes d’aquelles de les que es repeteixen en les entregues de premis. Ja ho hem comprovat en els Globus d’Or, en el Sindicat d’Actors, i no m’estranyaria pas que també veiéssim repetida una d’aquestes escenes a la propera edició dels Oscars.
A més de les seves interpretacions, el que sorprèn de “Precious” és la seva capacitat de generar sentiments que no són habituals en el drama, i menys en un d’aquestes dimensions. Així, un sorprenent sentiment agredolç d’optimisme s’alliberà dins l’espectador en els darrers minuts del metratge. Una espècie de màgia provinent d’una veritable connexió amb els protagonistes del film, però també, i no se si és bo, de la forma en que les escenes són servides. Ja sigui fruït d’una sàvia decisió o com resultat involuntari, Precious presenta un ritme que pinta artificial, que busca massa algunes situacions i les relaciona amb un simple ‘copia i enganxa’. Per sort el que queda són els personatges i la sensació que ens provoquen, i aquesta és molt positiva.
Envía una resposta