Amb Clint Eastwood rere les càmeres i Morgan Freeman i Matt Damon al davant un espera molt d’un film com “Invictus”. Eastwood afronta un film que dirigeix amb la seva habitual mà mestra però una mica excedit amb l’èpica.

El 1994 l’elecció de Nelson Mandela consagra la fi de l’«apartheid», però Sud-àfrica continua sent un país dividit des de punt de vista racial i econòmic. Per unificar la societat i donar un motiu d’orgull a la població, Mandela aposta per l’esport i per l’organització del campionat del món de rugbi.

Basant-se en la novel·la de John Carlin ‘The Human Factor: Nelson Mandela and the Game that Changed the World‘ (‘El factor humano: Nelson Mandela y el partido que cambió el mundo‘), Clint Easwood ens porta l’inici de la presidència de Nelson Mandela i com va utilitzar un esport com el rugbi per apropar les dues races.

Cada any, més o menys, Eastwood ens ofereix un nou film per a joia de tots els seus admiradors, entre els que m’hi compto. L’any passat va ser “Gran Torino“, una obra que ha passat a ocupar les llistes no només dels grans films de l’any sinó també de la història. Aquest “Invictus” és un altre producte Eastwood amb totes les seves coses bones però amb alguna que altra diferència.

L’Eastwood d'”Invictus” continua sent el director de cinema clàssic al que estem acostumats i que tant ens agrada. Mostra personatges humans i busca compensar les grans històries amb els petits detalls (la història paral·lela de l’equip de seguretat és una de les millors). En aquest film Eastwood compta amb Morgan Freeman per encarnar a Nelson Mandela i no ha pogut triar un actor millor. Freeman és d’aquells actors que te’l creus interpreti el que interpreti. Els dota d’una humanitat absolutament creïble i aquí ens ofereix un Mandela magnètic, humà, vulnerable però amb toc un quasi diví. I compensa aquest gran Mandela amb altres històries que ens mostren la convivència de les dues races: des de l’equip dels Springboks passant pels responsables de vetllar per la seguretat del president o la criada de la família de Matt Damon.

I malgrat ser l’Eastwood de sempre té algunes coses diferents. L’ús de la càmera lenta en els partits de rugbi, l’utilització d’una música poc habitual en el director en algunes de les escenes o l’excés d’èpica en la part final del film.

Aquest “Invictus” emociona fins i tot, quan un no té ni idea de rugbi i converteix l’obra de Nelson Mandela en un fet pràcticament miraculós i díficil de creure. Malgrat ser un bon film en els seus aspectes més formals, el que acabi convertint uns fets històrics en una mena de conte de fades que costen de creure i que veiem possibles només en la pantalla del cinema és un dels petits petits dèbils des del meu punt de vista. Però malgrat tot ens continuem trobant al davant d’un gran film que toca, que emociona i que capta l’espectador. No el millor Eastwood, però fins i tot un Eastwood menor, suposa una delicia a veure.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies