Stephen Frears torna al cinema d’època amb aquest nou film, com ja va fer fa temps amb “Las amistades peligrosas”. Altres coincidències també remeten a aquest film com la presència de Michelle Pfeiffer i Christopher Hampton, rere el guió. Lamentablement “Chéri” queda molt lluny de “Las amistades peligrosas”.

Si els noms de Stephen Frears, Michelle Pfeiffer i Christopher Hampton us fan pensar que quan aneu a veure “Chéri” us trobareu amb una altra “Las amistades peligrosas“, saccejeu el cap ben fort (sense fer-vos mal tampoc) i traieu-vos aquesta idea de la ment.

Sí, tots dos films tenen coincidències, no només pels noms propis que hi ha al darrera, també per ser un film d’època. Però on a “Las amistades peligrosas” havia ànima, passió, crueltat i unes interpretacions memorables, a “Chéri” hi trobareu ambientació sense ànima, sense actors a recordar excepte moments puntuals de Michelle Pfeiffer (en l’escena final per exemple) i Kathy Bates. Poca cosa té aquest “Chéri” per atrapar a l’espectador i per evitar que un cop acabat el film no pensi quin sentit ha tingut gastar aquella estona.

El films ens situa en el París dels anys 20. Chéri (Rupert Friend), un jove hereu, ric i esbojarrat, és enviat per la seva mare a casa d’una amiga per ser educat com un adult. Però entre la professora, una dona de mitjana edat (Michelle Pfeiffer), i l’alumne, neixerà un romanç que durarà sis anys. Passat aquest temps, el jove haurà d’abandonar-la per casar-se amb una noia de la seva edat amb la qual està socialment compromès.

El nou film d’Stephen Frears ens porta una història que vol ser lleugera, i al mateix temps amarga. És la història d’un amor entre dues generacions diferents però també és una critica a la societat adinerada massa enfeinada en criticar i en mantenir les aparences a canvi d’espatllar relacions veritables. Per l’altra banda tracta sobre el saber envellir amb una certa dignitat.

Com deia el problema bàsic de “Chéri” és que és un film sense ànima. Molt ben ambientada sembla que els actors estiguin més preocupats en lluir els vestits d’època que en transmetre alguna cosa. Costa de creure i entendre la relació entre Michelle Pfeiffer i Rupert Friend i aquesta forma part de l’eix central de tot el film. I si l’eix central falla, és evident que tot el film trontolla. I falla perquè costa horrors entendre què hi troba una dona experimentada en un Chéri que és l’exponent màxim de l’ensopidesa masculina.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies