El grup de Tucson, Giant Sand, amb Howe Gelb al capdavant reinterpreta de principi a fi el mític àlbum “carcerari” de Johnny Cash “At Sant Quentin” (1969).

Fa uns anys va començar el projecte “Don’t look back” de la promotora britànica ATP (que té escenari propi al Festival Primavera Sound) que demanava a bandes emblemàtiques que reinterpretessin algun dels seus discos emblemàtics. Ara la discogràfica catalana Houston Party ha millorat el joc i li ha donat un volta de rosca a la proposta. Anomenat “We used to party”, l’experiment consisteix en què una banda coneguda i actual es “disfressi” d’un altre interpret mític per a fer propi un dels albums del segon.

Dintre d’aquest interessant exercici de recuperació de clàssics es presentava a l’Apolo el primer round: Giant Sand tocant el “At Sant Quentin” del grandiós Johnny Cash. Suposo que per a Howe Gelb no ha suposat un patiment excessiu, doncs és evident que al de Tucson no solament li ha influït Cash en la seva carrera sinó que s’ha convertit moltes vegades en comparança directa. “At Sant Quentin” és, segurament, un dels directes mes interessants que s’han fet en el món del rock. Fa quaranta anys que l’home de negre (Cash) va gravar aquest directe a la presó del mateix nom i es va convertir de seguida en un dels seus millors discos, si no el millor, abans que Rick Rubin ho ressuscità en els seus “American Recordings”, ja al final de la seva carrera. Cash va sonar cru i salvatge fa quaranta anys i Gelb i la seva banda no van ser menys ahir. No era la primera vegada que Giant Sand rellegien “cançoners” aliens perquè al 2002 ja van publicar “Cover Magazine”, un àlbum de versions de Nick Cave, Neil Young, AC/DC, PJ Harvey i….¡Johnny Cash! (és evident que la devoció de Gelb per Cash està fora de tot dubte).

El concert va repassar en rigorós ordre les nou cançons que van aparèixer en la primera edició del concert, és a dir, va anar de “Wanted man” (versió de Dylan) fins a “Folsom prision blues”. Gelb va estar alliberat i relaxat: suposo que posar-se el vestit del seu ídol és una cosa que ja ha fet moltes vegades a la intimitat. La figura de June Carter (la dona de Cash) també va planejar en la nit de l’Apolo quan una competent cantant, que ja acompanya habitualment a Giant Sand en les seves gires, va interpretar amb la banda “Darling Companion” a duo amb el ja mimetitzat Gelb-Cash. Aplaudiments per a un hit com “I walk the line” i final fora de guió amb dos “spirituals” i un “Ring of FIRE” que va demanar a crits el públic que omplia la sala. In flames.

Giant Sand

El show va tenir esperit d’homenatge ja que durant tota l’actuació imatges de Johnny Cash en un concert danès de 1971 van acompanyar la interpretació de la banda. De la mateixa manera que Johnny Cash va deconstruir el genere per a fer-nos creure que feia country (mai va utilitzar pedal steel) quan en realitat el que feia a era rock (i del bo, i avançat per a la seva època), Howe Gelb deconstrueix el rock americà mes actual per a fer una espècie de rock amb arrels però sempre removent-se en la sorra.

Cash no era un gran interpret vocal però, com Bob Dylan o Neil Young si era un gran intèrpret de poesia. Gelb fa el mateix. No canta bé però arrossega les paraules per a fer-te sentir la cançó molt de prop. En definitiva, Giant Sand van dur al seu terreny un disc mitic com “At Quentin” demostrant la seva vigencia independentment que l’Apolo no sigui una presó ni estiguéssim al 1969. Recuperant al gran Cash, únic en la seva espècie, i convertint cada vella cançó en una cançó actual absolutament indispensable.

A l’espera del resultat, els responsables del segell ja pensen en donar-li al projecte una periodicitat trimestral i caminen a la recerca de nous reclutes. Entre els ja confirmats destaquen els nord-americans The Posies, qui s’enfrontaran al primer àlbum dels escocesos Teenage Fanclub, i el cantautor de Seattle Damien Jurado, que farà el mateix amb el “Pink Moon” de Nick Drake. Si això segueix així proposo alguns desitjos: Suede interpretant el “Ziggy Stardust” de Bowie, Nacho Vegas apropiant-se de qualsevol treball de Townes Van Zandt o Animal Collective fent seu el “Pet Sounds” de Beach Boys. Per demanar que no quedi.



Wanted Man
Wreck of the old 97
I walk the line
Darling companion
Starkville City Jail
San Quentin
A boy named Sue
There'll be peace in the valley
Folsom Prison Blues
Ring of fire

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies