Un nou Sherlock Holmes arriba a les nostres pantalles de la ma de Guy Ritchie, director de les reconegudes “Snatch, cerdos y diamantes” i la més recent “RocknRolla”. Sherlock Holmes és la primera de la que sembla serà una sèrie d’aventures. En aquest primer contacte, l’investigador Holmes, i el seu inseparable Doctor Watson, seguiran la pista d’una sèrie d’enigmàtics crims que omplen de pànic la capital anglesa.

De Sherlock Holmes ja hem tingut molts al cinema i tallats amb diversos patrons (joves, madurs, de dibuixos, més o menys simpàtics,…), però aquest trenca el motlle. El nou Holmes perd la pipa però continua conservant l’instint i capacitat de deducció que l’han fet conegut, i ve acompanyat per un caràcter especialment atraient, que no s’ha de confondre amb atractiu, tot i que d’aquest també en té un pèl. Amb un aspecte despreocupat però certament preocupant, el patró d’aquest Holmes s’aproxima molt més al del televisiu Doctor House que no pas al d’un altre dels grans detectiu literaris, Hércules Poirot.

Sense dubte és Robert Downey Jr. el responsable de que el nou Holmes resulti tant atraïent, i és que la seva actuació hipnotitza, sorprèn, gratifica. Si a això afegim la bona química entre Dr.Watson (un Jude Law molt encertat malgrat que a priori ningú s’imaginava un Watson amb aquesta planta), i ho complementem amb una bona col•lecció de diàlegs plens d’humor amb aquell toc anglès que tan s’agraeix, el resultat paga la pena. Una peça a tenir en compte malgrat que la història sigui rellepada, resabuda i en parts predicible.

Però hi ha formes hi formes d’explicar una mateixa història, i s’ha de reconèixer que la forma emprada per Guy Ritchie i el seu “cul inquiet” ha aconseguit treure-l’hi tot el suc possible, com si d’un anunci de radical fruit es tractes. Reafirmant el seu propi estil, la successió de plànols s’aglutinen en un festival de dinamisme on la càmera deixa empremta, accentua i posa signes d’admiració i puntuació a cada una de les escenes. Resulta increïble com juga amb la càmera lenta, els flashbacks i fins i tot els flashforwards amb els que Holmes medita cada un dels moviments que haurà de fer servir per vèncer al seus oponents.

Menció especial mereix també l’apartat de la direcció artística i els efectes especials, que aconsegueixen fer creure realment que tot l’equip de la pel•lícula hagi fet un viatge al Londres de finals del s.XIX, amb un Big Ben relluent i un London Bridge a mig fer.

El que queda clar és que amb “Sherlock Holmes“, si no us avorreixen les escenes d’acció i confrontació, passareu una bona estona, riureu amb Robert Downey Jr, tindreu sensacions fortes gràcies a Ritchie i fins i tot poder gaudir fent turisme pel Londres de fa més d’un segle.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X