Haneke ens va advetir sobre com acabaria la societat europea si segueix per aquest camí autodestructiu a (la magistral i inquietant) “Le temps du Loup” (2003). Però aquest salt temporal és estrany a la seva carrera ja que practicament la totalitat de la seva obra està destinada a analitzar, jutjar i sobretot disseccionar el present, l’ara. Amb “La cinta blanca” dóna un interesant (i un cop més mestre) salt en el temps per narrar el principi de la fi.

I ho fa de la millor manera possible, utilitzant com a metàfora una petita comunitat agrària a l’Àustria prèvia a la primera Guerra Mundial. A poc a poc anem veient com els valors socials, religiosos i morals que tant han intentat ressaltar i inculcar els principals líders de la comunitat (el Baró, el mossèn, l’administrador i el professor) esdevenen una fruita podrida, quelcom pansit que els (ens) explotarà a la cara.

Malgrat el film no arriba fins això, recordem que la guerra més sanguinolenta i fratricida fou la primera, la Gran Guerra. Precisament un dels països involucrats en aquesta guerra fou el país on va néixer Hanneke, Àustria. Una guerra on van ser inventades les bombes massives, el gas mostassa, enginys com el carro de combat i l’aviació amb fins militars, però també és la darrera on s’enviaven homes en massa contra les metralletes, on encara es lluitava a cavall i amb baionetes.

Però serveixi l’anterior com anecdotari d’una de les grans vergonyes del segle passat, ja que el director de Caché està molt més interessat en la gènesis de la nova Europa, del continent que veurà com els seus fills crearan el nazisme, les dictadures comunistes, la terrible gestió de la immigració (víctimes del colonialisme europeu), l’acatament als EEUU.

S’ha parlat molt de si aquest film és un anàlisi de l’ origen del nazisme. En certa manera ho és, però no hem d’oblidar que Haneke no és historiador. És filòsof. Haneke no parla d’un fet concret o un apunt històric, parla sobre la condició humana, les estructures familiars, la religió, en definitiva, sobre l’ésser humà. Dins de la narració de La cinta blanca queden al descobert les misèries dels homes i dones que donen l’ esquena a la cultura, a la llibertat que proporciona el coneixement sense prejudicis.

Quelcom que sorprèn del film és el canvi de rumb en el terreny formal emprès per Haneke. Si veiem a la pràctica totalitat de la seva carrera la influència del mestre Bresson i l’ experimentació d’Antonioni o Tarkovski en aquesta deixa de banda la seva marca de la casa: el pla fix i l’absència de moviments de càmera (tant del gust d’altres directors com Amat Escalante, Carlos Reygadas, Javier Rebollo o Pedro Aguilera). Ara ens regala un classicisme ben entès, una bona galeria de travelings i reenquadraments. Però a la manera d’un geni: sobri i elegant. Abandona aquella molèstia (voluntària) que ens donaven els seus plans seqüència per desenvolupar un apropament a Dreyer i Bergman.

L’ extracció d’influències que va realitzar no és gratuïta, ja que veiem clares reminiscències d’Ordet (1955) o Gertrud (1964), l’ús del blanc i negre o especialment els interiors del pintor que tant va influir al geni danès: Hammershoi.

Si hi ha un director que sobrevola el film és Bergman, el personatge del capellà bé podria ser qualsevol del servers religiosos que trobem a tota l’ obra de l’ autor suec, especialment a Fanny och Alexander (1982). El propi pare del director de Persona (1966) era un cura que castigava als seus fills amb cops de bastó i ells havien de donar-li les gracies per alliçonar-los. El naixement del nazisme era també una obsessió per Bergman i va saber plasmar-la en aquella peça, estranya dins de la seva obra, que fou “The Serpent´s Egg” (1976).

Tots aquests girs que dóna Haneke en aquest film els fa sense perdre de vista els seus veritables signes d’identitat, sembla voler dir-nos que la forma que tenen les seves obres anteriors no determinen el seu fons. Segueix tenint una importància vital el fora de camp i la severitat amb la que tracta als seus personatges (o a nosaltres), aquesta violència implícita que no es pot separar de qualsevol de les seves pel·lícules però que no veiem mai, el que és pitjor, ho imaginem.

Haneke ho ha tornat a fer, molts parlen de la seva obra mestra i jo ho entenc ja que és potser la més accessible de totes les seves pel·lícules, però el que sí està clar és que gràcies als merescuts premis i reconeixements obtinguts (com no li donin l’ Òscar la millor pel·lícula de parla no anglesa….) molta gent s’aproparà amb mirada renovada a la filmografia d’un dels millors directors de la història del cinema.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies