Qui ja conegui els germans Coen, o hagi vist qualsevol de les seves pel•lícules sabrà que el seu cinema és força particular. Pel•lícules com “Fargo” o “El gran Lebowski” ha elevat la parella de directors a l’estatus de directors de culte. Amb Un tipo serio donen una nova recargolada al que es pot anomenar comèdia negre. Tot un exercici d’anàlisi humà no apte per tots els públics, i no precisament per la seva qualificació per edats.

Un tipo serio explora amb imaginació les qüestions de fe, de la responsabilitat familiar, del comportament delictiu, del fenomen dental, del món acadèmic, de la moralitat i el judaisme, a través del seu personatge principal, en Larry Gopnik (Michael Stuhlbarg), un bon home amb molta mala sort. I és que des de que la seva dona decideix deixar-lo, les coses li van de mal a pitjor. Perdut en la seva pròpia vida, Larry ho tindrà difícil per entendre tot el que l’està passant.

Amb un guió que s’escapa de qualsevol patró, Un tipo serio està replet de diàlegs d’allò més enrevessats i sovint divertits. Una suma de situacions que formen un tot complex i dens, on el que importa no es tant la història com el retrat tan del seu protagonista com de tot allò que l’envolta.

I tot allò que l’envolta no seria el que és sense la col•lecció de personatges que conformen el malson de Larry. Una dona que ja no l’estima i a la que és gairebé impossible portar la contrària, un amant (de la dona) d’allò més efusiu, una filla que es pentina més que estudia, un fill porreta amb deutes al col•legi, un germà malalt amb problemes de joc que dorm al sofà, un alumne (i família) que intenta subornar-lo, un cap d’estudis que trauria a qualsevol de polleguera, i no un sinó tres rabins poc útils. Tots ells interpretats per una bona col•lecció d’actors no gaire coneguts que donen la rèplica perfecta a la també perfecta interpretació de Michael Stuhblarg, nominat als globus d’or no sense raó.

Malgrat tot, aviso, la pel•lícula pot resultar un pel indigesta, i es que la seva estructura, o més aviat la falta d’aquesta, pot deixar una mala impressió a tots aquells que acostumats a esperar alguna cosa tan comú com un final, sense parlar-ne ja de climax, anti-climax, etc… A més, segons com s’agafi, pot resultar que una intensa sensació de pessimisme inundi els cors dels espectadors més sensible.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies