De membre d’una boyband a bad boy del pop britànic, Robbie Williams va ascendir a l’estrellat musical aconseguint que tots els seus àlbums en solitari s’enfilessin fins al número 1 de les llistes del seu país. A bones balades o música ballable i amb lletres atrevides va afegir bons videoclips i una imatge de trapella que van enganxar milions de fans. Però després del seu últim àlbum experimental i fallit, ‘Rudebox’ va començar una peculiar odissea personal i professional. I ara amb el seu retorn tres anys més tard, la seva música intenta recuperar el seu estil, però constatem irremediablement que la força del personatge s’ha quedat en algun punt d’aquest viatge.

Les drogues, les quantitats ingents de cafeina que prenia al dia, els kilos de més o l’afició per la observació d’ovnis són els temes que han mantingut Williams a la premsa mentre ens faltava la seva música. I més tenint en compte que el punt apart abans d’aquest lapsus de tres anys el va posar ‘Rudebox‘ un disc extrany que no va convèncer quasi ningú dels qui anys enrera havien aplaudit ‘Escapology‘ o ‘Sing when you’re winning’.

Hi havia doncs molta expectativa per sentir el nou treball de Robbie i en el que ell es nega a denominar “un retorn” ens arriben 13 nous temes sota el nom de ‘Reality killed the video star’. Un títol curiós, que per una banda homenatja el hit dels 80, ‘Video killed the radio star’, però que per altra ens diu molt sobre el seu contingut si emulem a Williams amb aquesta ‘Video star’ a qui la realitat i el pas dels anys i les vivències pròpies han anat matant. Estem doncs davant de la desaparició d’un personatge? Això sembla.

‘Reality killed the video star’ és un disc que sonorament entra bé, però que a poc que es grati, es nota que alguna cosa greu li falla o li manca. En tot cas deixa una sensació molt ambigua. Per una banda, en la manera lenta i arrossegada, quasi desganada, d’escometre la gran majoria de cançons del disc, es troba a faltar la força, el ganxo amb que Williams entonava els seus clàssics, aquella manera descarada de divertir divertint-se mentre la seva veu cantava irrefrenable hits com ‘Hot Fudge’, ‘Radio‘ o ‘Rock DJ’. Per altra banda, les lletres, volguent ser intimistes pequen d’excés d’auto-referencialitat, arribant a extrems en què semblen excessivament auto-compassives. Però en aquest disc també es té la sensació que no tot està perdut, que hi ha esperança perquè Williams torni a oferir grans temes pop amb una producció ben cuidada, potser un cop es tregui de sobre aquesta ombra que sembla que encara el tapa i, clàssic o no, sigui capaç de tornar a divertir-se amb la seva música.

Mentrestant, amb balades amb base al piano com ‘Morning Sun’, You know me i ‘Blasphemy‘, el britànic sembla voler tornar als temps en què amb ‘Angels‘ entendria mig planeta. En talls com ‘Deceptacon‘, ‘Starstruck‘ i ‘Superblind‘ també balades, combina els cors amb petites notes electròniques. I el ritme del disc l’aporten el primer single ‘Bodies‘, la guitarrera ‘Do you mind, la discotequera ‘Difficult for weirdos’ i la influenciada pel so Pet Shop Boys Last Days of disco.

Reixit o no, aquest resulta un intent de retornar-nos un cantant que intenta fer un salt enrera, recuperant l’essència més clàssica del seu estil abans que el remolí de la fama el convertís en el personatge que fou. El problema és que la seva vessant més clàssica ja la vam alabar en grabacions com ‘Swing when you’re winning’ i el seu costat més ràpid i atrevit va posar el llistó més amunt en treballs com ‘Escapology‘. Així que aquest últim àlbum se’ns queda en un desconcertant punt mig. Una declaració de bones intencions però que encara no sóna del tot convincent, encara que ens mantindrà atents al què vingui en el futur.

Bodies“, i “You Know me” són els primers senzills del disc ‘Reality killed the video star’, dels quals ja tenim videoclip:



1.- Morning Sun
2.- Bodies
3.- You know me
4.- Blasphemy
5.- Do you mind
6.- Last days of disco
7.- Somewhere
8.- Deceptacon
9.- Starstruck
10.- Difficult for weirdos
11.- Superblind
12.- Won't do that
13.- Morning Sun Reprise

Sobre l'autor

Isa Martínez

El cine em va atrapar abans dels 10, la literatura fantàstica abans dels 12 i el rock i les sèries abans dels 15. La cultura audiovisual va obrir davant meu un món de possibilitats i la meva passió per ella ja no té cura. Addicta sense remei a la música en directe, a la ciència-ficció, a una bona historia i a tot el que la creativitat sigui capaç de regalar-nos. Convençuda de que el món sencer és una aventura plena de tresors per descobrir pels que tenim ànima d’Indiana Jones.

Posts relacionats

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies