Qui va dir jazz?

La banda nord-americana Tortoise va mostrar totes les seves cares (i són moltes) dins de la programació del 41 Festival de Jazz de Barcelona.

Tot just en aterrar a Barcelona, el guitarrista del grup de Chicago, Jeff Parker, va declarar: «El nostre grup té tant de jazz com The Clash, o sigui res. Mai fem solos». Té tota la raó.

Els cinc instrumentistes (John McEntire-batería i percusió-, Doug McCombs-baix-, John Herndon –bateria, teclats i vibràfon-, Dan Bitney –percusió- i l’esmentat Jeff Parker) van demostrar  a sobre de les taules del Palau de la Musica barceloní que la  seva música continua bebent d’un gran nombre de fonts. D’una banda de la música cinemàtica, algunes peces semblen bandes sonores, d’una altra del rock progressiu més avantguardista i d’altra de la música electrònica i el krautrock alemany. S’ha d’estar “educat” per entendre la música dels Tortoise plena de matissos i d’evolucions en espiral, sempre tant tova i tan dura a la vegada com si la melodia estigués tancada en una capsa a la qual només es pot accedir si obres les mil portes en la que viu presonera.

El concert va ser magnific per tot això i per la gran qualitat dels instrumentistes que fan fàcil allò difícil. Durant tota l’actuació vaig continuar intentant trobar la raó jazzistica i pot ser al final ho vaig veure clar: pot ser que els de Chicago siguin l’evolució natural del Free Jazz d’Ornette Coleman però de ben segur que ho son més per la paraula Free que per la paraula jazz.

Tortoise

“Beacons of ancertoship” és el títol del seu sisé disc, motiu real de la seva visita al nostre pais, del qual van fer un repàs bastant exhaustiu encara que van recuperar al final (amb un Palau absolutament entregat) la peça que tancava el seu disc més post rock (de fet van ser abanderats d’aquest estil) de nom tan metafòric com el seu so: “Millions now living will never die”, editat fa tretze anys.

Jeff Parker també va declarar a Barcelona: “Tampoc som postrock. Les etiquetes no ens agraden, són reduccionistes i tenim una visió àmplia de la música. Ens assemblem més a una espècie de calidoscopi sonor». Doncs això. Ja ho ha dit ell. Un extraordinari show d’una banda que no està feta per a les masses. Experiments sonors fets per minories encara que ells diguin (suposo que de forma cínica) que ho fan per a tots els públics.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada