Poètica de l’extrarradi
Kiko Amat (Sant Boi de Llobregat, 1971) és una “rara avis” en el món de la literatura del nostre país: autodidacta, Mod, melòman empedreït, fan de Richard Brautigan… Es podria dir d’ell que és un dels pocs representants a la península (juntament amb Javier Calvo, Agustín Fernández-Mallo i l’argentí Rodrigo Fresán) del què podríem anomenar “Literatura Pop”, un gènere mol estès en el món anglosaxó però amb poc predicament a casa nostra. Si amb les seves dues primeres novel•les “El día que me vaya no se lo diré a nadie” i “Cosas que hacen BUM” va sorprendre tothom, amb el seu tercer treball, “Rompepistas”, ens ha regalat una obra major.
I és que “Rompepistas” ho té tot: frescor, passió, comèdia, tragèdia, amor, humor, música, rebel•lia, immediatesa i un romanticisme exacerbat, aquell romanticisme que sembla que només pot tenir-se als 17 anys, quan qualsevol desengany esdevé una tragèdia, quan els amics són amics per sempre, quan les promeses són, també, per sempre. Per als que passem dels quaranta i vam ser adolescents durant els anys vuitanta, identificar-se amb aquesta novel•la és fàcil, molt fàcil: Kojaks i Bang Bangs; litrones i pipes Churruca; Generation X, Ramones i The Clash vers “Born in the USA” i Dire Straits; pijos i “xungos”; esportistes i inadaptats; nosaltres contra els “altres”…
En un moment donat tots hem estat “rompepistas”, un adolescent insegur i desmanegat però més xulo que un vuit; poruc però orgullós; aparentment dur però, en el fons, més tou que la crema catalana; gregari però amb problemes d’identitat; amb ganes de fugir però sense saber a on i amb una família disfuncional però que, al cap i a la fi, és la SEVA família.
No es tracta, però, d’una obra conjuntural: malgrat els protagonistes són adolescents catalans que viuen en una època i entorn determinats, els temes que tracta són universals: la necessitat de tenir un sentiment de pertinença, la dificultat de comunicació, el gap generacional, les relacions familiars, la música com a reafirmació de la identitat, l’entorn com a inexorable condicionant de l’existència, etc.
Kiko Amat fa un homenatge, gairebé una elegia, a allò que volíem ser i no vam poder; a aquell moment en que el passat és això, passat i el futur… a qui l’importa el futur? A aquella gent nascuda per a ser carn de canó però que van ballar mentre van poder, fent pam-i-pipa al destí amb un somriure a la boca. Parafrasejant al mateix Amat, la justícia poètica tan sols existeix a les pel•lícules i aquesta no és una novel•la hippy i els perdedors, al final, sempre acaben perdent però, què collons, s’ho van passar bé!
La força que desprèn l’escriptura d’Amat, el seu personalíssim estil, heterodox i molt proper al llenguatge oral però, al mateix temps, “diferent” i molt fresc, la seva facilitat i enginy a l’hora de crear frases memorables, diàlegs singulars, símils impossibles i personatges carismàtics i molt ben caracteritzats (com ara Clareana, la nòvia de rompepistas, la seva germana o el Chopped i el Carnaval, els seus amics) fan de “Rompepistas” un iman d’un magnetisme impossible de defugir.
Si, senyores i senyors, una punyetera obra mestra…
Editorial: Anagrama
ISBN: 978-84-339-2395-0
Pàgines: 320
Preu: 16,50 €
Kiko Amat (Sant Boi, 1971) va deixar els estudis als disset anys per a dedicar-se per complet a les seves principals aficions: la recerca de cançons perfectes, la premsa underground i mantenir una presència més o menys digna. Des de llavors ha estat editor de diversos fanzines i ha col•laborat en una llarga llista de revistes musicals; ha viscut a Londres cinc anys i ha treballat en cadenes de muntatge, hotels i botigues de discos. Actualment viu a Barcelona freqüentant cellers i esquivant la tecnologia moderna.
Envía una resposta