Tota la trama gira al voltant d’una parella trastocada per la pèrdua recent del seu fill petit. Ella cau malalta i el seu marit, un psicòleg mediocre i egocèntric amb poc èxit a la seva professió, creu tenir la resposta als problemes de la seva dona. Està convençut de que el millor per ella és suspendre la seva estància a l’hospital i eliminar la medicació emportant-se-la a una casa de muntanya (Edèn) on solien anar d’estiueig. Però allà tot es descontrola, l’obscuritat precedeix la bogeria i en poc temps els dos acabaran per descobrir que és l’autèntic terror.
Lars Von Trier, controvertit cineasta danés de 53 anys i creador de l’estil Dogma (la recerca del realisme més proper) torna amb Antichrist, un film amb el que reconeix no haver utilitzat tot el seu potencial creatiu habitual però del que se sent molt orgullós malgrat que no el va catapultar a l’èxtasi en el seu primer visionat. I és que el nostre Lars es trobava de capa caiguda últimament i considerava aquest llargmetratge com una espècie d’examen per ell.
Ell és Willem Dafoe, ella Charlotte Gainsbourg. Així és com s’identifiquen en aquest film els personatges a través dels que es generen història i trama, i és que Lars Von Trier no els va posar nom, no per oblit, sino perquè així ho va voler.
Lars és un home d’idees clares, no li agraden les etiquetes i afirma que sempre deixa alguna cosa penjant per a que l’ordre no s’apoderi d’ell. “Quan la bogeria retrocedeix la qualitat es veu ressentida.”
Excèntric en els seus films i a la vida real, es considera un fetitxista de l’estètica però realitza entrevistes en calçotets i busca inspiració on menys t’ho esperes, i és que per realitzar aquest film Lars assegura que va fer ús de tècniques de xamanisme (trànsit amb tambors) que el van ajudar a visualitzar moltes de les imatges del film gràcies als seus viatges per llocs imaginaris.
La seva magnificència és poca, el seu estil únic i és que sap com fer un ús intel•ligent de la tensió evitant caure en les típiques escenes a càmera ràpida creades per molts directors a base de flashbacks que tant sols serveixen per inquietar a l’espectador. Lars alenteix al màxim les imatges intensificant-les per causar un patiment estàtic quasi paranoic que sembla desproveir a l’espectador de tot control sobre l’acció, i que ens porta aquest sentiment que tant odiem “No vull mirar però no ho poc evitar, soc dèbil.”
Claustrofòbica, transgressora i carregada de força, el seu nou treball fusiona la simplicitat de les seves escenes d’una bellesa espectacular amb un horror que turba i oprimeix.
Incondicional creient de que la dosi justa d’inclinacions perverses forma part d’una vida saludable, considera important alliberar-se dels lligams al filmar. Això es nota en les explicites però necessàries escenes de sexe i sang que apareixen a l’acció que per un altre costat no són novetat en la seva filmografia. “Considero al meu públic molt obert”, afirma. “ A més, les escenes de sexe ja són molt freqüents al cinema i espero que el meu públic ho sàpiga agrair.”
El seu treball amb els actors Willem Dafoe, amic seu amb qui ja va treballar en Manderlay, i Charlotte Gainsbourg ha estat simbiòtic. Els actors semblaven entendre a la perfecció el que Lars buscava per aquest film. Molts són els actors que van acudir al càsting però tant sols ells podien encarnar a Adam i Eva en una adaptació tan poètica com underground entregant-se per complet (en cos i anima) arribant a nivells d’excel•lent.
De caliu torbador i atmosfera opressiva, plena de magnificència i grans idees, conté una estètica majestuosa i imparcial en la seva bellesa i cruesa visual. Es fa evident en el seu visionat el manifest de tensions obscures, cismes i impulsos incontrolables en l’espectador.
En definitiva, les seves pel•lícules van dirigides a satisfer un desig primari i sadomasoquista, de por, voyeurisme, paranoia i acció passiva, i és que així de pervers i entremaliat es mostra un Lars Von Trier que juga amb la poca vulnerabilitat que ens queda intacta desprès de anys i anys de cinema. Hi ha qui ho critica, tot i que en general qualsevol pel•lícula busca aquest fi. El problema és que cada cop som menys receptius a aquest senyal que encén en nosaltres sentiments i sensacions, i quan per casualitat alguna cosa ho activa de cop ens espantem tant que ens altera, ens posa en còlera i fins i tot escandalitza com si no haguéssim pagat per això.
Envía una resposta