Stokölm és una obra tant crua, agresta, directe i bilingüe com la nostra pròpia realitat. A Stökolm, el protagonista arrossega a la gent que l’envolta en la seva lluita desesperada, i sovint desencertada, per enaltir uns valors perduts en el marc d’una societat buida. Ell intentarà, dia rere dia, desemmascarar aquesta buidor que els anul·la davant de la seva dona, però els seus intents, cada cop més desagradables i violents, no trobaran mai una resposta ni un enfrontament per part d’ella sinó, ben al contrari, la passivitat i el desencaix emocional d’algú víctima de la realitat que l’engoleix.

En Jimmy sembla un boig quan el sents parlar; un maltractador, fins i tot. Aixecar-se i topar-se amb la realitat cada dia, el remou per dintre. Se sent estafat i incomprès per una societat buida i manipuladora, emmudida per uns mitjans de comunicació redactors d’opinions silenciadores de judicis propis, exempta de criteri social, amb un sistema corrupte que s’omple la boca de “democràcia”; on els pobres cada dia són més pobres i ignorants i els que arriben a final de mes sense problemes es converteixen en “psicofantàstics, flegmàtics i pusil·lànimes”.

La seva dona, l’Alícia, és la màxima representació per ell d’aquesta societat distreta, absorta, mancada d’inquietuds i consumista, sotmesa al síndrome d’Estocolm agraint estar com estar sense plantejar-se si es podria estar millor o, potser, si es mereixeria estar millor. L’estatisme de la seva dona el traurà de les seves caselles i acabarà mostrant el pitjor d’ell mateix en un intent desesperat de demostrar que encara és un cavaller de la revolució; un inconformista capaç de deixar-ho tot en una batalla a mort per uns ideals.

La incapacitat d’en Jimmy per canviar alguna cosa de l’àmbit públic, convertirà l’espai privat en el seu tub d’escapament per evadir-se de la seva frustració i a l’Alícia, en la receptora de tota la seva guerra interior. Els retrets i les agressions verbals ompliran la seva llar, abocant-los a una destrucció lenta i dolorosa on cap dels dos serà salvat i on l’espectador se sentirà arrossegat per unes emocions a flor de pell i unes veritats com punys.

Aquesta obra dura i contundent, on l’espectador serà conscient, si es deixa, que tots patim una mica aquest síndrome d’Estocolm en relació a la vida prefabricada que ens han venut, arriba en un moment clau. L’actor Marc Martínez adapta l’obra que John Osborne va escriure, com una reivindicació social en un moment de profunda crisi a Anglaterra, al 1956 (Look back in anger), i ens arriba Stokölm recordant-nos el moment de crisi, no només econòmica, que estem vivint.

A l’escenari, Stokölm està molt ben resolta per les interpretacions d’Andrés Herrera (Jimmy / Jaume), Cristina Gamiz i Juan Carlos Vellido però mereix una especial menció una fràgil i continguda Rosa Boladeras.


Es pot veure a: Teatre Borràs
Text: John Osborne
Intèrprets: Rosa Boladeras (Alicia), Cristina Gàmiz (Elena), Andrés Herrera (Jaime), Juan Carlos Vellido (Cris).

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies