La Rosamari ja m’ho va advertir: nena, jo no hi aniria ni que em regalessin les entrades. Però clar, a mi els meus pares em van ensenyar uns valors i un d’ells era el de no rebutjar cap obsequi. Per aquesta raó amb les dues entrades regalades pel programa del Clapés a RAC1 –versió RAC—el meu acompanyant i jo a les 22h en punt érem davant de l’auditori fòrum de Barcelona que, dit sigui de passada, no és indicat enlloc i és difícil de trobar per dos alienígenes com nosaltres, que venien de rodalies.

L’espectacle era digne de veure: centenars de noies joves guapíssimes, embotides en mini vestits d’estampat impossible, morenes, rialleres, amb tots els complements del món, noi amb patilles llargues inclòs. A l’entrada trobem un panell publicitari davant del qual els famosos assistents s’hi feien la foto. Només ens dóna temps de veure l’Asha Miró amb el seu uniforme ètnic perquè el segurata ens fa passar cap a l’interior del teatre (que en són d’esnobs els qui serveixen els esnobs!). A la sala tenim una sorpresa agradable perquè, dalt l’escenari, hi ha una petita banda de jazz tocant en directe i que acaba, com no podia ser d’una altra manera, amb el Thriller del pobre Michael Jackson. L’ambient s’escalfa.

Amb uns quinze minuts de retard, s’apaguen els llums i comença a projectar-se un vídeo, suposadament explicatiu, del que anem a veure. I aquí és on faig la primera arronsada de nas mentre dic “miau”. Imatges de Pajares i Esteso a les seves millors pel·lícules –ja saben, allò del destape—amb imatges de Chiquito de la Calzada. Déu meu! Aquests són els inspiradors de l’espectacle? “No pot ser”, em dic. “Se’n foten. Aquesta gent són uns malalts… Impossible que s’emmirallin en l’humor fàcil, masclista i xabacà d’aquesta colla.” Jo vull que m’agradi. Jo vull seguir admirant el Buenafuente. Jo vull veure el Corbacho, el Follonero i el Berto en la seva salsa. Són a casa seva… Segur que m’agrada.

Després de vint minuts practicant el pensament positiu, surten tots quatre a l’escenari i Buenafuente ens guanya amb la seva primera gran frase: “vamos a hacer el espectáculo en castellano porque hay gente de fuera”. Segona arronsada de nas amb el corresponent segon “miau”. Però anem al gra. Anem a analitzar-ho el més objectivament possible –sense prejudicis nacionalistes, va—L’espectacle comença!

Corbacho

Si us he de ser sincera, jo no coneixia José Corbacho perquè fa quinze anys que no miro la tele, bàsicament, perquè no en tinc. Així que, verge com era, d’entrada l’home em va causar molt bona sensació. La veritat és que va fer riure l’auditori –potser el que més—perquè va saber transmetre l’energia que brolla per tots els seus porus. Però la cosa va anar degenerant transformant-se en un seguit d’acudits de caire masclista, ple de tòpics que sí, que feien riure, però que ja està bé, home, ja està bé. Que ni totes les dones veiem Corazón-Corazón, ni totes triguem dues hores en arreglar-nos per sortir. I que sí, que fa molta gràcia parlar de “follar, tetas i orgasmo”; sobretot a segon d’ESO.

Tercera arrufada de nas amb el seu corresponent “miau”.

Berto

Per a Berto anava una mica preparada ja que el dia abans de l’espectacle em vaig documentar veient vídeos d’ell al youtube. Vaig pensar que era una persona intel·ligent amb una vis humorística de nassos. I sí, va ser així. Crec que és l’únic que anava fresc, amb les butxaques buides de tòpics i amb ganes d’experimentar. Em va faltar, com amb la resta dels còmics, veure una dosi –ni que sigui petita—d’incorrecció política. Els pregons del rei Carnestoltes de la meva ciutat són més corrosius… Llàstima d’haver de tenir cura del que es diu però, ja se sap, mai no s’ha de mossegar la mà de l’amo.

El follonero

Un cop més haig de reconèixer la meva ignorància respecte el personatge. No sé què fa a la tele, quin paper li toca fer amb el Buenafuente, ni si és veritat que, com ell mateix va afirmar, estava dalt l’escenari per allargar una mica la funció. El pal del noi era el mateix que el del Corbacho: putes, lligar, dones… però tot amanit amb una manca de credibilitat aclaparadora. De totes, totes, el pitjor de la nit, sense cap gràcia però, això sí, amb el mèrit de fer baixar l’engrescament general sota mínims.

Tant el follonero com els altres, havien de criticar al Buenafuente i deixar-lo verd però, en la meva opinió, si les cinc primeres vegades fa gràcia, acaba esdevenint un recurs cansí i previsible. Sí, sí… queda clar que hi ha molt bon rotllo però que feu veure que no. Entesos.

Buenafuente

Tenint en compte que la majoria de gent que estàvem allà –uns tres mil—no havíem pagat entrada i que, per tant, ningú s’ha de sentir ofès per el que aquí es pugui llegir, haig de dir que Buenafuente va ser un frau. Aquest noi està cansat i necessita, no una gira per Espanya, sinó un any (o dos) sabàtic per poder tornar a tocar de peus a terra i desempallegar-se del seu ego inflat i ferit. Ferit, sí, sí. Perquè la major part del monòleg de l’humorista és una gran bronca contra els espectadors. Aprofità l’escenari per fer-nos saber que no pot estar de bon humor les 24 hores del dia; que no suporta que la gent als restaurants el miri i parli d’ell en veu baixa ni que li diguin coses pel carrer. Noi, hauràs d’anar al psicòleg de la Belen Esteban per tal que t’ensenyi a suportar allò que et dóna de menjar. Sé que aquesta prepotència mostrada forma part de l’espectacle però gastar tot el temps que va gastar per parlar d’ell mateix com a famós em va fer venir moltes arrufades de nas. El positiu? L’únic esquetx irreverent de la nit el va fer el mateix Buenafuente quan, fent-se passar per un capellà, va parodiar la parafernàlia d’una missa funerària. Llàstima que un cop més l’epicentre de l’acudit era ell i la mala sort de ser famós.

En fi, tant que m’hauria agradat poder escriure: Buenafuente i companyia esdevenen dignes successors de Gila i Rubianes. Omplen l’escenari d’intel·ligència, transgressió i bon humor i carreguen tintes contra tal i tal… Servidora va riure, la veritat ha de ser dita, però va sortir amb la sensació d’haver perdut el temps, un parell de neurones feministes i un parell de nacionalistes. Servidora creia que l’humor anava més enllà, a la Catalunya del segle XXI, del “mierda, caca, culo”. O, si més no, que encara podia anar en la línia de l’absurd (Grouxo?) o de la irreverència (Rubianes?) o fins i tot de la crítica social (Gila, Capri, Chàplin?)

Aneu-hi que riureu.


Es pot veure a: Auditori del Forum
Text: Marcos Rodríguez Rafael Barceló Tomàs Fuentes Andreu Buenafuente Jose Corbacho Berto Romero Jordi Évole
Intèrprets: Andreu Buenafuente, Berto Romero, Jose Corbacho, Jordi Évole.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies