Des de fa dos anys, el projecte T6 engegat pel TNC per promoure la creació teatral contemporània, compta amb el suport de la COSACA (Coordinadora de Sales Alternatives de Catalunya). És en aquest nou marc de col•laboració que s’estrena aquesta obra, la segona que Mercè Sarrias, autora resident del T6, crea gràcies a aquesta iniciativa.
L’autora té ja prou obres estrenades i bones crítiques (encara que, potser poc ressò de públic) com per començar-la a considerar una de les veus de la dramatúrgia catalana. Estrenant sempre en sales petites (primer la Beckett i ara, la Tallers de la TNC i la Sala Muntaner), Sarrias fa un teatre de proximitat, amb històries contemporànies i problemàtica intimista.
Les sèries de televisió ens han fet uns experts en els procediments de la investigació policial. És, potser, el gènere amb què estem més familiaritzats, però el teatre ens resulta un espai aliè a aquest tipus d’obra. Si, a més, parlem d’un monòleg, encara sembla més inaudit. La creació, però, permet trencar totes aquestes barreres i Mercè Sarrias ens demostra que tria una bona opció.
L’obra comença amb la mort de la mare de la protagonista, una prestigiosa forense. La filla, que també ho és, n’investigarà la mort. El que podria ser només un relat policíac amb tots els ingredients per mantenir l’interès de l’espectador: primeres proves irrellevants, interrogants que van apareixent, noves pistes i nous personatges que cal investigar, primeres conclusions falses i resolució final; es converteix, també, en un viatge interior de la protagonista i en el seu retrat psicològic. Al compàs de la investigació, descobreix una mare que no coneixia i reconstrueix una infantesa que tenia algun misteri.
L’Àurea Márquez, recolzada per un text excel•lent i una direcció acurada, ens agafa de la mà des del principi i ens acompanya en aquest recorregut amb una interpretació natural i uns canvis de registre fluids i sense estridències. L’actriu només necessita l’ajut del canvi de veu i un o dos gestos significatius per interpretar-nos els altres personatges.
El text és dinàmic, alterna la investigació amb els records de la protagonista, i manté un suspens costant. I no oblida en cap moment unes descripcions precises que ens completen l’escenari i ens permeten accedir al que sent la protagonista.
El monòleg és sempre un format arriscat. Només una bona història i una interpretació sòlida poden atrapar el públic. I Informe per a un policia voladorcompleix amb escreix els dos condicionants.
Es pot veure a: Sala Muntaner
Text: Mercè Sarrias
Intèrprets: Àurea Márquez
Envía una resposta